Mélodie Pulgarín: “Es pot ser de les millors vivint prop de casa, tenint vida social i estudiant!”

La Mélodie Pulgarín Linero (Martorell, 1989) és una gimnasta martorellenca que, en la seva progressió imparable, ha deixat el CAR de Sant Cugat i se n’ha anat a viure ni més ni menys que a Denver, Colorado (EUA). Parlem amb ella de com li prova l’aventura americana.

La gimnàstica artística té fama de ser molt exigent. És així?

La gimnàstica artística és un esport molt dur i molt sacrificat que a alt nivell exigeix molt. Es comença des de molt petit amb entrenaments molt intensos i treu molt de temps. Però també dóna molts valors importants per a la vida com perseverança, constància, respecte, persistència, sacrifici i un llarg etcètera.


Hi ha una mena de llegenda negra sobre el sadisme dels entrenadors (o entrenadores).

Sobre la gimnàstica s’ha arribat a dir de tot. Potser anys enrere, bastants anys enrere, els entrenadors tenien altres mètodes (de la mateixa manera que els mestres tenien altres mètodes a l’escola) però ara no hi ha sadisme ni de bon tros. Segueix sent molt exigent, es clar, perquè es un esport molt arriscat i es necessita molta concentració. I a vegades es pot arribar a tenir molta pressió, però els entrenadors ho fan perquè no ens fem mal i perquè puguem treure tot el potencial que tenim. Es clar, també que hi ha entrenadors i entrenadors… Com en tot.


Com és la rutina d’un dia d’entrenaments?

Aquí ens entrenem cada dia de 7 a 7:45 (strength and conditioning), on ens prevenen de lesions amb peses, exercicis de rehabilitació i col·locació i càrdio. Excepte el divendres, que ens entrenem de 8 a 8:45 a la piscina. A la tarda ens entrenem de dilluns a divendres de 2:30 a 5:45. Jo, però, m’entreno diferent que la resta de companyes dilluns i dimecres perquè tinc classe d’anglès de 4 a 6 de la tarda. Així que començo a la 1:30 i me’n vaig a classe a les 4. El cap de setmana el tenim lliure d’entrenaments, però no d’activitats, perquè som un equip compromès amb la societat i sempre fem voluntariat a diferents esdeveniments especials. Per exemple, fa poc vam estar a la cursa per la vida contra el càncer de mama.


Com és que te n’has anat a Denver?

El 2008, Nilson un exentrenador de la Universitat de Denver, va venir a Catalunya pel Memorial Joaquim Blume, que se celebra cada any. Em va veure entrenant-me i va veure que anava sempre amb un llibre (un de sintaxi en castellà per la selectivitat). Li va preguntar al meu entrenador Javier Gómez que si era bona estudiant i el meu entrenador li va dir que si. Llavors ell se’m va apropar i em va oferir una beca completa per venir a estudiar i entrenar-me a Denver. Sens dubte era una gran oportunitat i vaig dir que sí. Des de llavors tant els entrenadors de gimnàstica a la Universitat de Denver com jo hem procurat complir tots els requisits perquè pogués venir aquí.


Com ha sigut el procés d’adaptació al nou entorn lingüístic i cultural?

L’adaptació a la llengua va ser el més fàcil. Abans de venir vaig haver de fer dos exàmens, TOEFL i SAT, obligatoris per entrar en les universitats americanes. Un, el SAT, és el que determina quin nivell tens per entrar-hi (com la selectivitat però només hi ha matemàtiques, vocabulari i redacció), i l’altre, el TOEFL, és per a estrangers que volen venir a estudiar a Amèrica. Exigeixen un mínim de nivell en aquest examen, així que quan vaig venir ja estava més o menys preparada. Per la cultura… Encara estic intentant entendre-la! És molt diferent a la cultura espanyola i a vegades em porta maldecaps. Però a poc a poc m’hi vaig fent i vaig comprenent els costums d’aquí.


Així que als últims campionats d’Espanya vas quedar subcampiona, encara que vas guanyar en paral·leles i l’exercici de terra.

Si! I encara quan ho recordo m’emociono. L’any passat va ser un any molt dur perquè vaig haver de compaginar entrenaments amb universitat, carnet de cotxe i Own Style (el grup de hip hop on ballo). Cada part exigia el seu temps i esforç i cap no parava perquè estigués estressada per una altra. Així que el campionat d’Espanya va ser com la recompensa a tant esforç. A més vaig demostrar que es pot ser de les millors amb un altre tipus d’entrenament (més qualitatiu i no tan quantitatiu i repetitu), vivint prop de casa, tenint vida social (al contrari del que creuen alguns entrenadors a Espanya), i el més important, estudiant! I em sento molt orgullosa de poder dir que sóc la primera gimnasta d’elit a Espanya que a la vegada que participava a Copes del món i europeus, també s’estava traient amb bones notes la carrera de psicologia.

Així que segueixes estudiant…

A Espanya vaig fer un any de psicologia així que aquí he seguit amb la psicologia. També, però, estic fent biologia (el que es diu double major, es a dir, com dos carreres), perquè m’agradaria entrar en la School of Medicine i per això necessito o és aconsellable fer biologia com a estudis previs. Tot i que els entrenaments estan fets a mida de les classes, sempre és difícil compaginar-ho. Aquí segueixen un mètode d’avaluació contínua (com l’institut a Espanya: amb assistència obligatòria, puntuació per participació a classe, etc.) i per tant ens posen deures, treballs i lectures cada dia. A més va per trimestres i tenim només 10 setmanes de classe on hem d’aprendre tot el material d’una assignatura, la qual cosa significa que l’ensenyament és bastant intens. Jo de moment ho porto bé, amb dos excel·lents i dos notables, però encara queden els exàmens finals, per als que no em puc relaxar.


Pel que fa a Catalunya, ja no hi tens rivals…

El nivell de Catalunya ha baixat una mica en els últims anys per problemes de confiança en el Centre d’Alt Rendiment. Els clubs han decidit fer pel seu compte el camí fins a les competicions internacionals i el resultat és que Catalunya ja no ha tornat a ser la campiona d’Espanya per autonomies en els últims tres anys. Tot i així, al CAR de Sant Cugat ens concentrem les millors Sèniors de Catalunya com ara Cristiana Mironescu, Sara Cusó, Thais Soha-Escolar (que van estar lesionades en els últims campionats de Catalunya i Espanya) i pròximament Sara Montore, Nerea Iñigo, Gladis Pujol i Núria Juan (que van ser júniors l’any passat). Així que encara que el nivell a Catalunya ha baixat i sembla que no hi ha rivals, al Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat tenim un gran equip de sèniors disposades a donar-lo tot en els pròxims campionats de Catalunya.


En quin moment de la teva trajectòria esportiva et trobes ara?

Ara em trobo en el mateix moment que fa un any, moment de gaudir. Des que vaig descobrir que es pot fer gimnàstica sent feliç i passant-s’ho bé, ho vaig aplicar. Gràcies a la ajuda del gran Pep Marí, psicòleg esportiu al CAR de Sant Cugat. És moment d’aprofitar tots els anys de sacrifici i convertir-los en taules i experiència per poder gaudir de cada gir i cada mortal.


Quins són els teus objectius a mig i a llarg termini?

En comptes de objectius de mig i llarg termini ara tinc objectius de college (facultat) i internacionals. Els objectius de college són arribar als Nacionals com a equip i estar entre les millors del país individualment. Quant a internacional, estic encara una mica pendent, perquè la temporada universitària exigeix competir cada cap de setmana. No obstant això, jo vull competir en els campionats de Catalunya i els d’Espanya i alguna altra competició com el Memorial Joaquim Blume, en el qual és la Federació Catalana la que decideix qui competeix.

Creus que tornaràs aviat a Catalunya?

A Catalunya no hi puc tornar fins el juny. No tenim dies de festa per Nadal ni Cap d’Any i el dia d’Acció de Gràcies, on tenim 8 dies de festa, no se celebra a Espanya. A més el vol es molt llarg i molt costós.

Quant a gonzalezcastro

Andreu González Castro ha publicat quatre llibres de poesia en castellà (Retablo de Nueva York, Obra Nueva precedido de Currículum vítae i Maniobras diversivas) i un altre en català (Epigrames del Mas d'en Gall). També ha publicat el llibre de contes Safata d'entrada i ha coordinat en col·laboració amb Iván Sánchez Moreno La palabra justa. Homenaje a José Carol. Juntament amb Armando Luigi Castañeda ha escrit 100 motius per ser del Barça (i no ser del Madrid), publicat a Cossetània. Ja en solitari, és autor de 100 moments estel·lars del Barça (Cossetània, 2011). El seu debut novel·lístic ha sigut Bon cop de falç! (Columna, 2011), una obra escrita en col·laboració amb Ramon Gasch. El llibre va rebre el premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica 2011. Publica de manera regular a la revista de cultura i pensament El Ciervo i al setmanari L'Informador de Martorell.
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Entrevistes, Esports i similars i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: Mélodie Pulgarín: “Es pot ser de les millors vivint prop de casa, tenint vida social i estudiant!”

  1. Quina artista…!

Els comentaris estan tancats.