Leonardo Urrutia: “Els Estats Units contemplen amb preocupació (i ara més que mai) tot el Magrib”

Leonardo Urrutia Segura (7 d’abril de 1955) és dirigent de l’associació solidària Aún Sáhara (http://aunsahara.wordpress.com) d’ajut al poble sahrauí. Va viatjar al Sàhara Occidental per vegada primera el 1981, d’on va sortir un article per al setmanari Actual i un llibre, el segon a tot l’Estat, que explicava el conflicte.

Què ha passat a última crisi al Sàhara Occidental?

Al Sàhara Occidental ocupat s’estan cometent abusos brutals contra éssers humans indefensos. Violacions sistemàtiques de nenes, tortures de defensors dels drets humans, assassinats i tot tipus de vexacions a gent culturalment i ètnica diferent a la marroquina. Això és una infàmia duradora i persistent que es dóna des de fa 35 anys, amb alts i baixos en el temps. Estem davant l’intent de destrucció de la identitat cultural d’un poble i del
robatori violent del territori legítim, de la seva pàtria i dels seus continguts.

Quin paper juguen els Estats Units en tot plegat?

L’exèrcit marroquí es va desplomar amb estrèpit al desert saharui, tot i ser un dels millor equipats d’Àfrica i gaudir d’un suport tecnològic, logístic i econòmic extraordinari: els Estats Units amb els seus satèl·lits, Israel amb la seva assessoria militar, França amb suport polític i armat. Sense oblidar el finançament generós de l’Aràbia Saudita. Tots plegats no van poder vèncer aquest petit poble. Per això van enganyar el Front Polisario demanant un alto el foc amb la promesa de celebrar un referèndum d’autodeterminació, que fins ara no ha tingut lloc. Tot això amb la complaença de polítics i lladres de tota mena, còmplices d’atropellaments criminals. Han abocat els sahrauís al sofriment constant pel sol delicte d’haver nascut immensament
rics en una terra, en un desert i enfront d’un oceà. Els Estats Units  contemplen amb preocupació (i ara més que mai) tot el Magrib. L’OTAN, braç armat dels EUA, no vol que canviï l’statu quo de la zona. Però les societats del Magrib, més de 200 milions de persones, majoritàriament joves i sense futur, no es detindran fins a assolir la democràcia, la justícia i la distribució racional dels recursos i els mitjans de vida. Urgeixen solucions polítiques a tanta immundícia acumulada per règims corruptes i despòtics. Com el de Mohamed VI, que té més diners en comptes fora del Marroc que el PIB del seu país. Si Europa i els EUA no apliquen solucions polítiques i econòmiques en aquests països, tot el nostre sistema de vida còmode i privilegiat acabarà per anar-se’n en orris. No hi caben ja les solucions policials o militars. La història demostra que els pobles clarament motivats i objectivament necessitats són els que canvien i decideixen el rumb dels temps.

S’ha dit que un Sàhara Occidental convertit en estat feble podria servir de base a Al-Qaida.

Absolutament impossible. Almenys en el territori controlat pel front Polisario. Ho sé objectivament. L’he visitat i el visito amb militars. És un territori controlat per forces de la RASD i això vol dir que en aquest desert no es mou un llangardaix sense que ho sàpiguen els soldats sahrauís.

Hi ha cap relació entre la revolta sahrauí i les que s’estan esdevenint al nord d’Àfrica, Tunísia i Egipte, particularment?

No, excepte la d’una situació d’abandó i injustícia, que no atenen com haurien els organismes internacionals ni els països dominants de l’hemisferi occidental. Per què no s’ha celebrat encara un referèndum d’autodeterminació al Sàhara? Per la mateixa raó que no s’atenen altres
qüestions que estan en l’agenda, però que ningú s’atreveix a abordar. Fins que el poble anònim diu prou. El cas concret del Sàhara és especialment vergonyós. Polítics com Zapatero, i altres que el van precedir, estan donant en aquest cas i en d’altres l’exacta mesura de la seva capacitat ètica, política i intel·lectual. I és que aquesta bestiola anomenada capital financer, anònim, omnívor, pateix una feroç bulímia.

Te cap sentit la proposta d’autonomia que Zapatero, segons WikiLeaks, ha fet al rei Mohamed VI?

Zapatero és un ximple. Per desgràcia, no és menys intel·ligent que “El senyor de los hilillos”, Rajoy. I Aznar i Felipito Tacatún… Tots ells poden distingir-se pel seu servilisme davant els interessos bastards dels que saquegen el Sàhara Occidental i molts altres llocs. Espanya és des de
1975, en tant que antiga colònia del Sàhara Occidental, segons les resolucions de les Nacions Unides i d’acord amb el dret internacional en matèria de descolonització, la potència administradora del territori. És a dir que hauria de d’afavorir la solució definitiva del conflicte i vetllar pel compliment de les resolucions de l’ONU. Llavors, per què no porta a terme cap tasca de les que li corresponen? Pel xantatge de les pasteres? Pel tràfic d’haixix i altres al·lucinògens vegetals? Pels negocis d’armes i mines antipersona i antitanc que mantenen empreses nostres amb l’exèrcit marroquí, finançades pel Banco de Santander? Per les enormes reserves del banc pesquer saharià? Pels fosfats? Pel petroli que se sap que existeix al territori del Sàhara Occidental? Pel gas?

Quines diferències substancials hi ha entre el Sàhara i altres territoris que demanen exercir el dret a l’autodeterminació?

Les diferències en status polític entre el cas del Sàhara Occidental i altres territoris vénen marcades pels processos històrics i les lleis internacionals vigents que hi fan referència. El cas més semblant al del Sàhara Occidental es va donar amb Timor Oriental, que va ser un procés molt dur però que va acabar bé. Per això és bo que es matisi i es treballi correctament l’explicació política sobre aquests conceptes, similars i relacionables, però no sempre idèntics, com són la lluita per la independència d’un territori envaït o subjugat, sobre l’emancipació de les colònies, les neocolònies, la lluita per l’autodeterminació, la lluita revolucionària d’alliberament, etc.

Quant a gonzalezcastro

Andreu González Castro ha publicat quatre llibres de poesia en castellà (Retablo de Nueva York, Obra Nueva precedido de Currículum vítae i Maniobras diversivas) i un altre en català (Epigrames del Mas d'en Gall). També ha publicat el llibre de contes Safata d'entrada i ha coordinat en col·laboració amb Iván Sánchez Moreno La palabra justa. Homenaje a José Carol. Juntament amb Armando Luigi Castañeda ha escrit 100 motius per ser del Barça (i no ser del Madrid), publicat a Cossetània. Ja en solitari, és autor de 100 moments estel·lars del Barça (Cossetània, 2011). El seu debut novel·lístic ha sigut Bon cop de falç! (Columna, 2011), una obra escrita en col·laboració amb Ramon Gasch. El llibre va rebre el premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica 2011. Publica de manera regular a la revista de cultura i pensament El Ciervo i al setmanari L'Informador de Martorell.
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Entrevistes, Política i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.