Els perquès del Barça

Foto a Trafalgar Square 

Dissabte dia 28 diversos martorellencs es van desplaçar a la capital d’Anglaterra per animar el FC Barcelona davant la possibilitat que es proclamés campió d’Europa per quarta vegada en els últims 20 anys. Malgrat que és enutjós treballar en cap de setmana, i només amb un estricte interès informatiu, per perseguir la notícia allà on es pugui generar, vaig deixar la família a casa per unir-me al viatge d’una colla d’indígenes formada per Maria Pujol, Xavi Ollé, Marc Casasayas, Fede Falguera, Francesc Estruch, David Bascuñana i Gerard Bascuñana (6 anys i una Champions, noiet, qui t’ho havia de dir?).

Els tres primers i jo deixàrem el cotxe al pàrquing de l’aeroport i ja vam tenir el primer encontre en la tercera fase, a les 3 de la matinada: un barcelonista amb un tub de cervesa a la mà. Mentre fem cap a la terminal dins d’un autocar minúscul, el paio s’arrenca amb un càntic: “Somos los toxicos / los que no paran de animar. / Drogas y alcohol / y Futbol Club Barcelona”. Com que diu toxicos i no tóxicos, al principi dubto si el cantaire és aragonès (diu tonticos?) o membre d’una penya estranya (phoskitos?, conguitos?), però al final m’adono que parla de la penya Tóxicos Ventura, un grup si fa no fa en l’òrbita dels Boixos Nois. El jove aprofita el tub de cervesa per apujar-se les ulleres, que li rellisquen avall pel nas. Com que no cantem amb ell, fa cara d’estranyat. Com que no ens unim a una cançó que no coneixem, fa cara de preguntar-se per què no ens unim al seu càntic.

Un cop a l’aeroport, toca passar els arcs de seguretat. A la Maria li detecten un perillós megàfon culer de joguina que reprodueix l’Himne del Barça i la benemèrita l’hi decomissa. “És de les meves filles”, diu per intentar recuperar-lo. Però l’agent ha de vetllar per la seguretat col·lectiva i és inflexible: no seria la primera vegada que un MacGyver fa esclatar un avió amb un megàfon. Un cop a Londres en veuríem uns quants més (de megàfons), potser arribats amb autobús. Alguna persona perspicaç o inquieta podria preguntar-se per què el mateix aparell és perillós dins un avió i no dins un autocar.

Ja a l’avió, travessem volant el canal de la Mànega, car si travesséssim el de la Manxa estaríem sobrevolant Conca o Albacete. Un cop a Londres, comprovo amb estranyesa que tot està en anglès i només en anglès. Es veu que estimen molt la seva llengua pròpia, que les persones la coneixen i que no només es conformen amb entendre-la: fins i tot la parlen. A la zona del duty free, un parell de botigues de tabac han posat “Bienvenidos” i altres frases en castellà per rebre els expedicionaris catalans. Òbviament, em pregunto per què. Deu ser que, malgrat que el Barça és un bon ambaixador de Catalunya, no ens sabem explicar prou bé a fora, o no ens deixen fer-ho.

Després de passar per l’estadi ens dirigim a l’Hotel Melià, on hi ha el quarter general de RAC1. Allà hi ha el martorellenc Eduard Pujol i tot de gent que es vol fer fotos amb nosaltres: que si Jordi Basté, Raül Llimós, els actors Jordi Ríos i Bruno Oro del Crackòvia… Els volem complaure a tots i ens hi fem fotos per deixar ben alt el nom de Martorell.

Més tard sortim cap a Piccadilly i ens ajuntem amb més gent de la capital del Baix Nord i rodalies: que si Quim Arpal, Juanjo Poo, Jordi Roche, Lluís Fernández, Esteve Esteve (del restaurant Ca l’Esteve)… Comencem a cantar i a treure banderes i la gent ens fa fotos. Hi ha un moment que irrompen quatre seguidors del Manchester en la marea blaugrana i es posen a cantar a plena veu. Es crea un perímetre de seguretat de seguida, ja que la pudor de suat és massa forta. Mai no he entès com és que hi ha gent que abomina el desodorant. Que no se senten la pròpia fortor? Hi ha una explicació creïble d’aquest fet? Per què?

A Trafalgar Square ens ajuntem amb el Ton Toset i son nebot, a més del Miquel Àngel Fernández, àlies Carumba. Ens fem les fotos preceptives amb la pancarta de la Penya Barcelonista i fem cap a Wembley, on topem amb quatre gats amb pancartes de la Spanish revolution. El públic resta més aviat indiferent malgrat algun crit del tipus: “Barcelona, no estás sola”. Ells semblen contents de manifestar-se, però el públic tria una altra banda sonora. Un dels cants més reproduït és el del Barça (només la primera estrofa, perquè a força gent li patinen les neurones entre “són molts anys plens d’afanys” i “són molts gols que hem cridat”).Un altre utilitza la música d’El cop, la inoblidable pel·lícula protagonitzada per Paul Newman i Robert Redford, i diu: “I si tots animem, i si tots animem, i si tots animem guanyarem! Laralala, lalà, lalà, larala, lalaralà, laralà”. Les erres i les eles es poden intercanviar i no passa res. Altres melodies també triomfen, com el “Boti, boti, boti, madridista qui no boti”, el “1899” o el “Campions”. Amb tot, l’estrella de la temporada és un famós cant d’homenatge a José Mourinho. (Per cert, que José és pronuncia amb jota catalana, ja que l’entrenador portuguès no és pas espanyol, com tampoc no ho era el defenestrat Bernd Schuster, a qui en els moments àlgids a Madrid el coneixien per Bernardo.) El tema estrella de la temporada, que segur que molts dels lectors ja coneixen, fa “¿Por qué?” i s’ho demana sis vegades.

Arreu de la ciutat, a més de tot de parafernàlia blaugrana (samarretes, jaquetes, bufandes, banderes, etc.), cal dir que hi predominava la senyera estelada, sobretot de triangle blau, en molta més proporció que no pas les estatutàries. Es veu que el públic del futbol comença a ser conscient de l’abast de la frase fusteriana que ha esdevingut aforisme: “La política, o te la fas o te la fan”. Jo crec que la frase es pot adaptar perfectament al futbol: “Això de barrejar política i esport, o ho fas tu o t’ho fan. I generalment en contra”. Així que molta gent era allà barrejant una cosa i l’altra alegrement, tal com fan tots els equips i seleccions nacionals, i també els híbrids com el FC Barcelona, que és més que un club i no cal preguntar-se per què.

Pel que fa al partit, no cal dir-ne gaire cosa perquè tothom ho va veure. En un esforç de síntesi es podria dir que  la cosa va anar així: 3-1. Al final, sardana amb aspersors al mig del camp i Valdés que agafa una senyera i la col·loca en una de les orelles de la Copa d’Europa. A la sortida de l’estadi de Wembley, vaig veure un parell de persones que compraven entrades usades. Per vendre-les a algú que pugui dir que va ser-hi? Per aconseguir coartada per a una aventura extraconjugal, una francesilla? Qui sap per què? Per què? Per què? Per què?

Quant a gonzalezcastro

Andreu González Castro ha publicat quatre llibres de poesia en castellà (Retablo de Nueva York, Obra Nueva precedido de Currículum vítae i Maniobras diversivas) i un altre en català (Epigrames del Mas d'en Gall). També ha publicat el llibre de contes Safata d'entrada i ha coordinat en col·laboració amb Iván Sánchez Moreno La palabra justa. Homenaje a José Carol. Juntament amb Armando Luigi Castañeda ha escrit 100 motius per ser del Barça (i no ser del Madrid), publicat a Cossetània. Ja en solitari, és autor de 100 moments estel·lars del Barça (Cossetània, 2011). El seu debut novel·lístic ha sigut Bon cop de falç! (Columna, 2011), una obra escrita en col·laboració amb Ramon Gasch. El llibre va rebre el premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica 2011. Publica de manera regular a la revista de cultura i pensament El Ciervo i al setmanari L'Informador de Martorell.
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Esports i similars i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.