Aleix Ruiz Falqués: “Abans que em donessin la beca per Cambridge estava a punt de tornar a repartir pizzes”

Aleix Ruiz Falqués (Sant Feliu de Codines, 1982) va viure dels 15 als 23 anys a Martorell. És llicenciat en filologia Clàssica i té una mestria en Sànscrit per la Universitat de Pune (Índia). Acaba de guanyar el premi Vila de Martorell en l’apartat local i l’any que ve veurà el seu primer llibre de relats publicat amb Lleonard Muntaner, editor.

Com s’explica que a Catalunya hi hagi cert interès pel sànscrit i que fins i tot disposem d’un diccionari sànscrit-català?
No ho sé exactament. Es tracta d’una suma d’interessos o gustos particulars. El cas del diccionari va ser una iniciativa de la Universitat de les Illes Balears. Ells van contactar amb l’Òscar Pujol. Quan el projecte ja estava en marxa s’hi van afegir socis com la Generalitat de Catalunya i Enciclopèdia Catalana. També hi ha molta gent que ha traduït del sànscrit, com en Joan Mascaró i el propi Joan Coromines. Actualment la Índia està de moda, i Bollywood i el sànscrit al darrere. No cal dir que abomino de tot això, no tant pel que és, sinó pel fet que és una moda.

El teu interès pel sànscrit va arribar a través de la literatura, oi?
Exactament. Volia llegir literatura índia en la llengua original, sobretot l’èpica i els poetes com Kalidasa, Bana i d’altres. També és cert que sentia una gran fascinació per la Índia, però dir això avui és tan vulgar que fa vergonya i tot. Era una fascinació estereotipada i banal. Com es pot sentir fascinació o amor per un país? Em costa creure que no sigui una projecció del propi ego –per dir-ho a la manera índia.

Per cert, el sànscrit i el pali els has après amb enfocaments orals o de més tradicionals, amb traducció de textos?
Els he après com a autodidacte i també segons el sistema universitari indi, mescla de tradició oral i academicisme britànic.

En una entrevista a El Periódico vas dir que el teu objectiu és estudiar manuscrits budistes a Àsia.
Aquella entrevista inclou la part més supèrflua del que vaig dir, pures anècdotes, i el periodista va considerar la resta massa indigest pel gran públic. Vet aquí el menyspreu que sentim pel “gran públic”. Dit això, crec que el primer objecte d’un filòleg són els manuscrits. Una de les coses que m’agradaria és traduir alguns textos indis. M’agradaria poder traduir amb les armes de la filologia. D’aquí ve tot això dels manuscrits. De fet, només sóc filòleg de formació, igual que Spinoza era polidor de lents d’ofici. La filologia no té cap vincle necessari amb les bones lletres. Hi ha filòlegs que editen textos mèdics, matemàtics, de gramàtica o factures i cartes de palaus babilonis. El que es fa a la facultat de Filologia no és pròpiament filologia, sinó gramàtica i història de la literatura. De filologia, ben poca. Per mi el vincle entre filologia i literatura és l’art de la traducció. L’únic vincle.

Aviat publicaràs una traducció d’un poeta indi a Adesiara, una editorial amb seu a Martorell que s’ha fet un forat en l’àmbit nacional.
És un privilegi poder publicar en aquesta editorial de tan bon gust i que, a més, té la sèu aquí a Martorell. He estat treballant en la traducció del poema El Núvol Missatger, de Kalidasa (segle IV-V dC). És el poeta més gran de la Índia, força desconegut a casa nostra, però tan immens com a poeta que –espero– resistirà fins i tot la meva traducció.

També aniràs a Cambridge, amb una beca de la Fundació La Caixa, per fer-hi un doctorat en pali.
Sí, em va tocar la rifa, diguéssim, perquè la veritat és que ja estava a punt de llançar la tovallola i tornar a repartir pizzes. A Cambridge vaig a estudiar manuscrits sobre gramàtica de tradició índia i com van ser rebuts a Birmània, i com l’estudi de la gramàtica va condicionar la interpretació del Cànon Budista en pali a Birmània. M’interessa la història de religió, superstició, gramàtica i violència inherent al Segle d’Or de Birmània (XII dC).

I la feina a Devavani (centre d’estudis de sànscrit a Barcelona)?
Fa temps que no hi treballo, però ensenyant sànscrit m’ho passava força bé.

Una vida nòmada com la teva és compatible amb la formació d’una família?
Això espero.

Pel que fa al vessant de la creació, quines són les idees que corren per sota d’Un altre sense dorsal, premi Vila de Martorell local?
Tracta de personatges més o menys monolítics. Crec que és més aviat art medieval o hieràtic, no hi ha gaire “elaboració psicològica del personatge” ni samfaines. Hi ha qui no ho troba pobre estilísticament i a mi em sembla que tenen raó: dels pobres és el regne del Cel. També hi ha alguns contes basats en coses que m’han passat o m’han estat a punt de passar, com menjar mosques o que unes amigues drogades em facin perdre el bus.

Veient tota la activitat que desplegues, què opines de la bajanada aquella que “les carreres de lletres no tenen sortida”?
Avui, quasi totes les carreres tenen poca sortida, o sigui que l’afirmació té una base experimental indiscutible. És una qüestió molt delicada i com tot, depèn del cas. Però si m’hagués de posicionar, no sabria què dir. Si tornés a tenir setze anys, segurament faria un mòdul d’electrònica, i no per trobar feina, sinó perquè és més interessant que memoritzar noms i dates i recrear-se en jocs de l’esperit en una facultat de lletres. Ho dic seriosament. Quant a l’obsessió per la “sortida”… no puc evitar pensar que és una pulsió anal, com diria Freud. I també ho dic sincerament.

 

Quant a gonzalezcastro

Andreu González Castro ha publicat quatre llibres de poesia en castellà (Retablo de Nueva York, Obra Nueva precedido de Currículum vítae i Maniobras diversivas) i un altre en català (Epigrames del Mas d'en Gall). També ha publicat el llibre de contes Safata d'entrada i ha coordinat en col·laboració amb Iván Sánchez Moreno La palabra justa. Homenaje a José Carol. Juntament amb Armando Luigi Castañeda ha escrit 100 motius per ser del Barça (i no ser del Madrid), publicat a Cossetània. Ja en solitari, és autor de 100 moments estel·lars del Barça (Cossetània, 2011). El seu debut novel·lístic ha sigut Bon cop de falç! (Columna, 2011), una obra escrita en col·laboració amb Ramon Gasch. El llibre va rebre el premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica 2011. Publica de manera regular a la revista de cultura i pensament El Ciervo i al setmanari L'Informador de Martorell.
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Cultura, Entrevistes i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.