Als joves (per dir-ho així) que estem en la trentena, cada cop ens costa més saber què som. Sort que els creadors de modes ens fan la tasca bruta i ens estalvien de ser originals o d’haver de pensar per nosaltres mateixos. Perquè és un gran consol, un dia que t’has llevat tan despistat com de costum, anar-te’n al llit sabent que ets un dinki. Jo que ja m’havia acostumat a formar part de la generació X i a ser més o menys un bobo (Bohemian Bourgeois: bohemi burgès), ara resulta que també sóc dinki.[@more@]Què és un dinki? Un ratolí amic de Pixie i Dixie? Una persona que va amb drogoaddictes i jupa de cuir? No. La paraula ve de l’anglès i vol dir Double Income No Kids (és a dir, que suposa viure en parella, tenir ingressos dobles i cap fill). A més, s’ha de tenir entre 25 i 35 anys. A Catalunya en som un munt, de dinkis (127.000). Diuen les estadístiques que a la capital del Regne només n’hi ha 7.000 més.
Característiques: “hedonisme, individualisme, narcisisme, despreocupació, dinamisme, espontaneïtat i alt poder econòmic”. Quin panorama, tu! Què més? “Enfront de la família tradicional, els dinkis són més ambiciosos professionalment, consumeixen més tecnologia i cultura, naveguen el doble per Internet, viatgen més, comparteixen les tasques de la llar i rendeixen culte al cos”. Sí i no: fa poc em van fer fora de la feina i estic barallat amb l’esport. La resta s’ajusta al meu perfil, sí.
A mi el que sempre em crida l’atenció, d’aquesta mania classificadora, és que faig els possibles per sentir-me identificat amb els grups i mai no m’hi sento. Segurament té a veure també amb la meva dificultat per a la mitomania. Citant el poeta Gil de Biedma, a mi també la infantesa em va deixar “una imposible propensión al mito”. Paral·lelament com no m’identifico ni amb el Che ni amb Calamaro ni amb Madonna ni ningú, menys encara em sento inclòs en un grup de gent. Si la identificació amb un individu és difícil, amb un grup la cosa és poc menys que impossible.
Titula un diari digital: “Els dinkis arriben a Espanya”. I no és que hi arribin: és que ja estaven entre nosaltres sense que ni ho sabéssim.
