D’un temps ençà hom pot constatar com els culs dels cotxes, en una part que pertany al maleter o rodalies, s’han començat a poblar de braus i d’ases (de gats, n’hi ha menys). Aquesta tendència, que sembla que no perd pistonada, actualitza una vella tendència a l’embelliment dels cotxes amb lemes. Fa anys no era estrany, per exemple, veure vehicles que lluïen orgullosos rodolins com ara l’entranyable “Rincón por rincón, León” o incitacions al turisme tan inapel·lables com “Cuenca, eres única”. Amb la seva cal·ligrafia gòtica, solien apel·lar a sentiments d’enyorança d’una terra on, oh paradoxa, els portadors dels lemes són coneguts, invariablement, com “los catalanes”.
[@more@]
El revival d’avui dia arriba, però, amb trets innovadors. D’una part, dèiem, hi ha la rellevància que ha pres la imatge, la silueta estilitzada del brau o de l’ase. De la mà d’això, s’ha internacionalitzat el missatge que transmeten. Segonament, hem de considerar que no són imatges neutres, sinó portadores d’adherències culturals; fins i tot hi ha qui les considera una declaració de principis. El brau, per exemple, pot significar la força o el coratge, però sovint és una afirmació d’espanyolitat. Quant a l’ase, és un animal caparrut, obstinat i gens resignat a desaparèixer, de manera que bé pot erigir-se en emblema d’un poble, el català, que no es vol deixar anorrear ni ser deglutit per la globalització. Després hi ha dos models de compromís, conciliadors, que volen subratllar la integració harmoniosa de la cultura catalana i l’espanyola en un totum revolutum: l’adhesiu amb el ruc muntant el brau i la del brau muntant el ruc. La síntesi nova, com la mula l’és de l’euga i el ruc.
Els dos adhesius esmentades són una encesa crida a la interculturalitat. I és que ben catalanes són les curses de braus a Olot, població amb una magnífica plaça de pedra volcànica; o les que se celebren a Ceret (Catalunya Nord). Respecte a l’ase català (al qual ara gairebé tothom es refereix amb el castellanisme, abans insult, “burro”), s’ha salvat en gran mesura gràcies a la intervenció providencial de l’exèrcit espanyol.
Conscient d’aquest aiguabarreig, d’aquestes mixtions, d’estar en terra de ningú, qui signa aquestes ratlles ha decidir plantar també un adhesiu al maleter de l’automòbil. Un professor de català que escriu poesia en castellà, un Andreu a la feina que respon al nom d’Andrés a la intimitat, un articulista de L’Informador que treu el hide a la revista barcelonina El Ciervo; en suma, aquest monstruós híbrid cultural, ¿pot fer altra cosa que adherir al cotxe un senyal de trànsit amb l’ombra crestalluda, geperuda i més aviat pacífica d’un ant?
