Compte! Un lector!

Les estadístiques (avui no es pot parlar sense fer-ne menció, per autoritzar-se) confirmen que la lectura esdevé progressivament més insòlita. Cosa que no resulta gens estranya si considerem que, des que som petits o adolescents, tothom conspira per parlar de la lectura més com una afecció que com una afició. Un amic m’explicava que a casa seva sempre li deien, quan agafava un llibre, si és que s’avorria. És a dir: no li preguntaven si agafava el llibre per passar-s’ho bé, sinó que si estava tan desesperat que en comptes de fer una altra cosa més divertida –perquè qualsevol cosa devia ser per força més divertida– es posava a llegir.

[@more@]

També resulta força comú trobar-se amb algú que, en veure que hi ha qui es deixa la vista reiteradament davant de gruixuts volums, llença un perspicaç: “Així que li agrada llegir”. Aquest tipus de persones farien un comentari pastat si veiessin algú que juga molt a futbol: “Li agrada molt el futbol”. És a dir: situen la lectura a l’alçada de qualsevol altre entreteniment i creuen que la lectura és un exercici solipsista, un fi en si mateix i no un mitjà de procurar-se un cert plaer estètic. Potser és el moment de citar Fernando Savater, qui explica magistralment a la seva autobiografia la diferència substancial entre un entreteniment qualsevol i una ocupació com la lectura.

Me resisto a considerar el afán de leer una simple “afición” entre otras: es una pasión, aún más una forma de vida. Se entra en la lectura como se entra en el sacerdocio: para siempre. Del mismo modo que otras pocas, muy pocas opciones igualmente irrevocables, leer nos proporciona satisfacciones que nada puede sustituir pero también limitaciones no menos duraderas. Un verdadero lector es un lisiado feliz (p. 35).

I és que la literatura, al menys com la entenem qui no som aficionats als productes literaris de torn, és una manera de pensar, pensar-se i repensar-se per mitjà de les paraules. Hom ha precisat amb encert que un problema no existeix fins que algú no l’assenyala. La literatura de debò “problematitza” la realitat, n’assenyala esquerdes, en revela els problemes.
La literatura pot ser, també, una manera de venjar-nos de la realitat. Dintre del món de la ficció, podem passar comptes amb les nostres frustracions, corregir el decurs de la història personal o col·lectiva. O pot ser també una manera de transcendir-la i enriquir-la. Determinats poetes com Eduardo Moga escriuen versos que no s’entenen des d’una òptica realista: “En los pasos encuentro palabras, o fragmentos de palabras, que se agitan con la intensidad de un corazón, como si esporas rigurosas cundieran en sus ángulos”. Com que allò que es presenta davant els ulls està desconjuntat, fragmentat, el poeta s’imposa la tasca de cercar-ne el significat tot desbordant el límit estret de la realitat i del llenguatge usual: “Son pasos hacia el significado, pero hacia un significado que no perezca en sus propias linfas, sino que, radiante de sombra, arda bajo la ambigüedad y el granizo”. De manera que pot establir un categòric: “Mi Patria es la irrealidad” (cita de José Kozer). Davant la inclinació majoritària per la poesia realista, Moga s’inscriu a la minoria de la irrealitat. “Se trata solamente de crear otra voz: la voz ausente adentro de las cosas”, torna a emfasitzar amb una cursiva que convoca Roberto Juarroz.

Apropar-se a la literatura és, també, un exercici d’humilitat. Consisteix a assumir que l’escriptor té alguna cosa a dir-nos i que nosaltres ens l’escoltarem. Escriví Plini el Vell que no hi ha llibre per dolent que sigui que no tingui alguna cosa bona. De manera que llegir és apropar-se amb obertura de mires a una persona perquè ens expliqui un fragment de la seva vida, fins i tot corrent el risc que ens enganyi. Llegir és obrir-se a una manera diferent d’entendre el món, una manera diferent de la nostra i amb la qual podem estar d’acord o en desacord. Però el sol fet de posar-nos en actitud d’escolta ens descavalca de la nostra pretesa vanitat autosuficient.
Tampoc no hem d’idealitzar la lectura. Resulta hiperbòlica l’afirmació (no recordo qui la feia) que algú que llegia poesia no podia ser mala persona. Això és un fal·làcia, perquè no hi ha un lligam necessari entre ingerir verí literari i perfeccionar-se moralment. I també perquè el lector és, com diu Fernando Savater, un “feliç esguerrat”, algú que renuncia a viure determinades coses a canvi de viure’n moltes en un llibre, cosa que no a tothom li pot semblar acceptable.
En qualsevol cas, i mentre la literatura no es prohibeixi com al món futur que retratava Fahrenheit 451, seguirem llegint les paraules no sempre amables d’algú que confiava simplement que l’escoltessin.

Tweet