Paletu seguru

L’opinió pública catalana encara segueix trasbalsada per una notícia amenaçadora que va aparèixer setmanes enrere a un diari barceloní molt llegit. Més que l’afer de les eleccions, mereix la nostra atenció el breu que copiem seguidament:

[@more@]

«20 minutos, dimecres 14 de gener de 2004. Holanda, contra los calcetines blancos. Algunos funcionarios no podrán llevarlos. El Ministerio de Finanzas de Holanda ha prohibido a sus funcionarios usar calcetines blancos, ya que, a su juicio, "transgreden los límites de un comportamiento decente en el atuendo". Este organismo también estipula que los funcionarios deben vestir trajes grises o azul oscuro, para transmitir "seriedad y profesionalidad". Un portavoz del ministerio aclaró que no habrá controles estrictos».

On pensen arribar aquests holandesos en el seu afany prohibicionista? La primera víctima de la llibertat indumentària han estat els mitjons. Quin serà el proper màrtir? La camisa de flors? Les xancletes? Que potser després voldran estendre la coacció als escolars adolescents, cofois com estan perquè poden ensenyar impunement calces i calçotets, cuixa i pit? Tot això és un avís per a navegants: que ningú no dubti que la proscripció del mitjó blanc i resta de peces arribarà a totes les contrades de la Unió Europea amb la rapidesa amb què s’estén la grip aviària.
És cert que els mitjons blancs tenen mala premsa, com testimonia la dita asturiana “Calcetu blancu, zapatu oscuru, paletu seguru”. L’equació és gairebé inapel·lable. Però que llenci la primera pedra qui no tingui mitjons blancs en el seu vestuari. Fins que jo cursava COU, pensava que els mitjons blancs no eren censurables si no corresponien a la categoria “balisa” (per metàfora amb els senyals de trànsit: mitjó blanc amb una ratlla horitzontal blava i una altra vermella a la part superior) ni a la categoria “raquetes de tennis creuades”. És a dir: el mitjó blanc gosava d’una època de tolerància que ara sembla que toca a la seva fi, com a mínim a la funció pública.

La meva modesta opinió és que se sigui tolerant amb els infractors estètics del funcionariat i que no es tingui en compte com vesteix un candidat a funcionari en els processos d’oposició. Si no, correm el risc que cap camisa de flors no ens alegri el dia en el moment que ens diguin impassibles davant la inevitable finestreta: “Li falta algun paper. Torni vostè demà”.

Quant a gonzalezcastro

Andreu González Castro ha publicat quatre llibres de poesia en castellà (Retablo de Nueva York, Obra Nueva precedido de Currículum vítae i Maniobras diversivas) i un altre en català (Epigrames del Mas d'en Gall). També ha publicat el llibre de contes Safata d'entrada i ha coordinat en col·laboració amb Iván Sánchez Moreno La palabra justa. Homenaje a José Carol. Juntament amb Armando Luigi Castañeda ha escrit 100 motius per ser del Barça (i no ser del Madrid), publicat a Cossetània. Ja en solitari, és autor de 100 moments estel·lars del Barça (Cossetània, 2011). El seu debut novel·lístic ha sigut Bon cop de falç! (Columna, 2011), una obra escrita en col·laboració amb Ramon Gasch. El llibre va rebre el premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica 2011. Publica de manera regular a la revista de cultura i pensament El Ciervo i al setmanari L'Informador de Martorell.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.