Hi ha un tòpic molt estès que afirma tots els nens són iguals. Que de petits encara no els diferenciem bé els trets facials i que no sabem a qui tira, si a la mare o al pare. I que a tots els nens els agrada el mateix: fer nonetes, tenir el xumet a la boca, mossegar els amics i jugar amb els peluixos. Però això no és del tot cert quan parlem de Jesús, Nostre Senyor, tal i com el veiem representat a la rica iconografia medieval, renaixentista i barroca. He de confessar que he entrat a uns quants museus amb el prejudici que tots els quadres del l'Infant serien iguals i, ara, crec que finalment me l'he tret de sobre. Sense voluntat de ser gaire exhaustiu ni rigorós, perquè no n'he vist tants ni en sé pas gaire d'art, m'agradaria anotar a continuació algunes modestes observacions.
[@more@]Per començar, hi ha tota una sèrie de tòpics dintre de les diferents Verges que estan amb el Nen (en italià, "madonna col bambino"). Fixeu-vos que la pròpia denominació, que anteposa la Verge al Nadó, ja ens indica que, tot sovint, l'artista es recrea més en la Mare de Déu que no pas en el pobrissó Fill de Déu. El sentiment que envaeix tot sovint l'observador és el de tendresa. El súmmum són, amb un afegit de sensualitat que prima en alguns autors, els quadres en què la Mare alleta el Nen ("madonna alletante"). A vegades el Nen posa la mà a la cara de la Verge, no se sap si acaronant-la o perquè ha trobat el celestial obstacle en el seu manoteig caòtic. Dintre d'aquest mateix grup inclouríem les obres en què el Nen s'agafa al vel o la roba de la Mare, o al polze o al coll, i se la mira amorosit. Tal volta hi ha un matís torbador: sembla que busca refugi i empar en la Mare i se li apropa al pit. Dintre d'aquesta categoria, costa d'imaginar alguna obra més perfecta que la "Verge amb el Nen i dos àngels" de Filippo Lippi.
Enllaçant amb això últim, un altre grup, al meu entendre, el formen aquells quadres en què el Nen ja preveu la seva tràgica fi. Llavors apareix menjant una magrana que, amb els seus grans vermells, simbolitza la Passió, o allargant la mà vers una magrana que li dóna un àngel o algú que no sigui de naturalesa angèlica. A vegades a la composició tenim un arbre que simbolitza la creu o la presència d'assutzenes (que simbolitzen la virginitat de Maria) en un pom de roses vermelles que anticipen la sang que vessarà el Redemptor (com a la "Verge de la Humilitat", de Fra Angelico). Tot sovint veiem que l'Infant acarona un anyell, sense sospitar que ell mateix haurà de ser l'anyell de Déu que, amb el seu sacrifici, esborri el pecat del món. D'aquesta escena, en tenim un magistral exemple de Rubens al MNAC, abans al Museu Thyssen de Pedralbes. També amb la presència d'animals, hi ha els quadres en què el nen sosté una cadernera, símbol de la Passió i la Resurrecció. En aquesta última escena, el tremp de Rafael a la Galeria dels Oficis, a Florència, em sembla insuperable.
Aquells quadres que particularment se'm fan més antipàtics són els que representen el nen mostrant els tres dits que representen la Trinitat. Aquests Cristos de les "majestats", asseguts a les faldilles de la Mare, que els fan de tron, són massa hieràtics, poc expressius, no inciten a la tendresa sinó al temor. Acostumen a ser representacions molt primitives, romàniques, però que crec que han envellit molt malament i que s'allunyen molt de la sensibilitat pròpia d'avui dia. Rivalitzen també en antipatia aquelles obres en què el Nen apareix com un saberut llegint algun llibre.
Hi ha encara altres composicions en què el Nen es comporta com tot fill de veí i és més nen que mai. Són "nativitats" en què el petit es llepa el dit o "adoracions" en què li toca el cap a un dels Reis d'Orient (vegeu-ne la de Gentile da Fabriano), i els agafa els regals o ja els té a les mans i els manega. Hi ha quadres en què Jesús dóna les primeres passes o juga amb el seu cosí Joan, qui acabarà sent el Baptista del propi Jesús. N'hi ha en què el nen plora, perquè l'han dut al temple a circumcidar-lo (la "presentació al Temple") i les vestidures talars dels rabins li fan por.
En resum, vull convidar-vos a fer un cop d'ull a tantes representacions de la Sagrada Família com us sigui possible, parant esment a la riquesa de matisos que diferencien les unes de les altres. En entranyables dates nadalenques, com adjectiva invariablement el rei de Madrid, fer-nos una mica nens tot contemplant el Nen pot ser una experiència estètica plena.
