El megahit estiuenc de fa tres temporades de Las Ketchup, el conegut “Aserejé”, va tornar a posar en evidència el debat sobre el grau de coneixement que tenim a casa nostra de llengües estrangeres. Sense cap afany de ser exhaustiu, sinó més aviat d’exemplificar com és de penós, començo aquest petit article.
[@more@]
Al meu entendre, el drama de debò es remunta, com a mínim, als inicis de la llarga nit franquista. Esclar que abans el xovinisme feia estralls (Ortega y Gasset deia alguna cosa així com que calia parlar les llengües estrangeres malament per patriotisme), però és als anys 30 que el tren de la modernitat no agafa l’ample europeu i Espanya queda entotsolada al cul-de-sac ibèric. És de tots conegut que el Caudillo va dirigir els majors esforços de la seva croada a l’extinció dels rojos, dels jueus, dels maçons i dels separatistes –qui sap en quin ordre. A aquests últims i, de retruc, a la resta de parlants de llengües que no fossin el castellà, se’ls va perseguir aferrissadament. Una de les mesures que es va prendre amb vistes a uniformar lingüísticament el territori espanyol va ser la d’imposar el doblatge de les pel·lícules. Ai las! Encara en patim els efectes col·laterals, d’aquesta decisió. A Dinamarca, posem per cas, on no es doblen mai ni tant sols els dibuixos dirigits a la canalla, els marrecs van pel carrer tot dient les bestieses que hi senten. D’habitud, no saben ni què diuen, però hi van acostumant l’oïda. Aquí, en canvi, comprovo que a la canalla li costa anar més enllà del goodbye.
Qualsevol passa que fem per promoure el coneixement de més idiomes serà una gran conquista. Sense perdre de vista que, més enllà de la Catalunya trilingüe de què ara es parla tan sovint, aconseguir que fos bilingüe real ja seria massa. Vull dir que hi ha un gran nombre d’escoles enclavades en entorns abassegadorament castellanoparlants on, a diverses classes, no hi ha ningú que parli català amb els companys, ni tan sols entre els que el parlen a casa. Això és pràcticament impossible que es doni en el cas contrari, de majoria catalanoparlant, i caldria aprofundir-hi.
Però no dramatitzem en aquestes dates que les exhibicions televisives de billar a tres bandes i la ingesta compulsiva de cava ens van estovant el cervell. Siguem lleugers com les mantegades i les neules farcides i parlem de les adaptacions a les llengües vernacles que fem de les cançons angleses. Aquí tothom té un passat fosc. Només a tall d’exemple: qui és el guapo que entenia allò de “YMCA” dels Village People? Jo encara canto guaiensiéi i avall que fa baixada. Francament, un cop he adaptat una lletra al meu particular víking, és molt difícil fer marxa enrere. Una altra que corre pel món és la del “Last night a DJ saved my life”, que molts han acabat nostrant amb un simpàtic “Las maravillas in my life” i lleugeres variants. La meva favorita, però, és una dels Gipsy Kings, el “Volare”. En un moment donat, parlen del barri de la meva infantesa: “Felice di stare lassu” es transforma automàticament en el meu cap en un “Bellvitge pintare el azul” o alguna cosa així. (Per cert, que la lletra completa d’aquesta joia de la cançó popular es pot aconseguir en un lloc tan significatiu com Lyricsfreak.)
En qualsevol cas, potser algú pensa que no cal entestar–se a aprendre altres llengües quan ni tant sols entenem bé les que tenim més a prop. A un dels seus primers curts, Fernando Colomo feia burla del règim franquista amb un esquetx en què dos amics es troben i comencen a cantar un himne feixista emblemàtic. On un fa el marcial “impasible el ademán”, l’altre fa una confessió d’impotència: “imposible el alemán”. Pobre balanç pedagògic, el feixista. La meva experiència primerenca fou amb els dibuixos d’en Marco, el nen que viatjà dels Apenins als Andes buscant la seva mare. La cançó feia “Mi mono Amelio y yo…” i jo entenia “Mi mono, Amelio y yo…”, així que, francament, no em sortien els comptes de la trinitat. Per no parlar d’un dels meus primers contactes amb el català al territori xarnego de Bellvitge. Ras i curt: em pensava que el “Petiquanballa” era el cognom del “Joan” i que la tonada feia: “El Joan Petiquanballa, balla, balla, balla…”
L’oportunitat d’actualitzar el meu repertori de paronomàsies particular –ja ha plogut des del trio mico, Amelio, i servidor– me l’ha donada l’Alejandro Sanz amb el seu últim disc, que en un exercici de kamikaze, li he regalat a la meva dona. A la cançó “A la primera persona” hi ha un “El Loro Park, quien lo quiera” com una casa de pagès. A la Torre de Babel, tots hi col·laborem posant-hi els totxos de la nostra totxesa.
