Al Carles i a la Loli els han donat un premi, i això cal celebrar-ho. El mes de desembre la premsa comarcal i local se’n va fer ressò a bastament, atès que el lliurament dels guardons es va ver al centre cultural de Martorell: la llar d’infants Sol Solet, de Sant Andreu de la Barca, havia guanyat un dels premis del Concurs d’Iniciatives Empresarials del Baix Nord.
[@more@]
Deixem de banda per un moment si Sant Andreu pertany o no a aquesta subcomarca. Aquesta consideració a banda, el premi al Carles i a la Loli els l’han atorgat com a millor iniciativa de serveis en el marc de nous jaciments d’ocupació. Van començar amb dues treballadores a la guarderia i ara n’hi tenen set. Van donar una oportunitat a un dels segments més castigats per l’atur, el de les dones de més de 30 anys, i van fer-los contractes indefinits. I per si encara fossin pocs mereixements, hi han tingut treballadores en pràctiques provinents de programes de garantia social (PGS), una de les quals se l’han quedat perquè treballi a la llar d’infants. Muntar una empresa i portar així les coses, és clar, no s’improvisa.
El Carles és una factoria d’idees. En té tantes que li manca temps per dur-les totes a terme. Malgrat això, quan se n’empesca alguna, acostuma a abocar-hi molts esforços. És un emprenedor i un treballador consumat. Quant a la Loli, també és una treballadora de mena: quan anava a l’institut, havia d’afanyar-se a anar al mític Cinco puertas, el bar del Palau (Sant Andreu de la Barca), per pelar desenes de pollastres. Quan algú ha fet aquest ritus de pas, sap que tot el que vindrà després serà millor –igual que l’actor Óscar Jaenada, el que va fer de Camarón, sabia que res no podria ser pitjor que fer de Pare Noel al Nadal.
Amb el Carles i la Loli som amics des que són parella, fins al punt que vam anar plegats a Nova York l’any 2002, l’any següent del col·lapse de les torres bessones. A la capital del món vam mantenir discussions de gran volada sobre la necessitat de prohibir els xandalls a les escoles. Val a dir que el Carles i jo fèiem pinya prohibicionista, en tant que les dones es van posicionar en el bàndol contrari, el permissiu. Un fet atzarós ens va acabar donant la raó als homes de forma incontestable: estàvem prenent una cervesa en una terrassa i va passar una colla de brètols d’aquests que van amb dessuadores, gorra de beisbol i, per descomptat, xandall. Un dels indesitjables va clavar-li una clatellada al Carles, sense solta ni volta. A més, l’agressor li va fer el gest que callés amb el dit índex. El Carles es va haver d’empassar l’orgull perquè no cal fer-se l’heroi contra 20 paios que busquen brega. D’això se’n diu seny. Quan vam pagar les begudes i estàvem al taxi, de sobte l’atac de rauxa: surt del vehicle, s’acara als cretins, els fa gestos obscens i els diu el nom del porc. Jo, evidentment, el secundo i tiro de repertori. El taxista pitja l’accelerador i ens allunyem del barri cames (o rodes) ajudeu-me.
Quan aquesta energia abassegadora es canalitza, es fan coses tan maques com el Sol Solet, de l’empresa Rita Vicen Vázquez (per la cançó dels Beatles amb els cognoms dels pares de la criatura; sort que a la Laia, la seva filla, no li van posar aquest nom, encara que va anar d’un pèl). Felicitats pel premi, amics. D’aquí a quatre dies, com qui diu, hi haurà al Sol Solet la meva filla, el meu solet particular.
