Ell no ho sabia fins ara, però jo li dic Mestre Pons mig en broma mig seriosament quan m’hi refereixo amb l’Iván Sánchez Moreno. Li ho dic pel paral·lelisme amb Mestre Fabra, que era com Francesc Pujols anomenava l’enginyer Fabra (encara que d’antuvi l’ortografia fabriana va generar en el geni de la Torre de les Hores les reticències lògiques). El cas és que, potser sense saber-ho o sense voler-ho, Sadurní Pons també ha exercit en mi un cert mestratge. Involuntari, però mestratge.
El vaig conèixer durant el lliurament dels premis Vila de Martorell de 2002. El repòrter Tribulete-Pons em va proposar de començar a col·laborar a L’Informador (“Això et vindrà bé per fer musculitos”, em va advertir qui aleshores era màxim responsable de la publicació) i vaig lliurar-li dos articles que es van publicar al número següent. L’alegria que vaig sentir en veure’ls impresos és indescriptible. Hi havia tantes coses als calaixos…
Gràcies a la revista i a Sadurní vaig tenir accés a una cosa així com un carnet de periodista de pa sucat amb oli que sempre duc a la cartera. Aquest carnet antediluvià, de la mida dels antics d’identitat, dels que portaven l’empremta del dit, és molt útil. “El Leonardo Urrutia va accedir al Sàhara controlat pel Front Polisario amb un com aquest”, em va avisar en Sadurní. I a mi, encara que pugui semblar increïble, m’ha servit per no pagar%2
