[Publicat a L’Informador de Martorell el 13 de juny de 2003]
Diumenge 1 de juny se celebrà a Collbató un acte poètic –copio literalment d’un punt de llibre que hi regalaven– “en memòria del poeta i folklorista collbatoní Pau Bertran i Bros (Collbató, 1853-Can Castells, 1891)”. La lectura al Casinet s’anunciava amb el conciliador títol de PACEM (sigles de Poesia A Collbató En Memòria i acusatiu singular de pax, pacis, mot llatí de la tercera declinació: pau). És de suposar que el fil conductor de molts dels poemes era la reivindicació de la pau, la denúncia de la guerra i temes afins.
L’acte comptava amb la competència deslleial d’un dia de platja i mercadillo. Tot i així, l’assistència va ser de prop de cent persones en els moments àlgids i la meitat cap al final. L’escenografia intimista consistia en cortinatges negres i vermells que cobrien uns grans finestrals practicats a les parets de pedra. El terra de ciment i el cassetonat de fusta del sostre reforçaven la impressió agresta que feia el lloc, com d’ermita mig derruïda. Del sostre penjaven focus industrials de color gris metal·litzat. De les parets, quadres figuratius plens de coloraines. Samarretes amb el lema “Un país, una bandera” completaven la posada en escena.
La poesia “al reppublicano modo” consisteix a demostrar que a casa nostra hi ha estudiosos estrangers que llegeixen poesia en català, d’altres que fins i tot n’escriuen, que els valencians també són nosaltres i que la democràcia consisteix a fer llegir el màxim nombre de persones en el mínim temps possible. Un regal enverinat per a lectors i públic, en suma. Podríem recordar les paraules del cuiner Andrés Madrigal (revista “Saps!”, juny/setembre, núm. 7; la del supermercat Champion, per dir-ho breument) en resposta a una pregunta capciosa sobre la cuina més moderna: “Sóc partidari d’aixecar-me de la taula amb ganes d’haver menjat una mica més, però amb gana no”. Allò que dèiem.
El motiu principal que m’hi apropés era veure si realment existeix Siri Hustvedt o era un experiment amb la veritat de Paul Auster. L’escriptora va resultat ser ben real. Una quilomètrica guiri que, posada a Les Rambles, faria com un llenguado contra un fons sorrenc: passar desapercebuda. Posada a Collbató, una nòrdica de Minessota d’ulls blavosos, llarga i esprimatxada, resulta una delícia. No vaig tenir prou reflexos quan a un quart de dues, molt abans que acabés l’acte, se’n va anar juntament amb Francesc Parcerisas. No vaig ser prou àgil i em va passar com al seu marit quan es creuà de nen amb el seu adorat Willie Mays, el jugador de beisbol dels Giants, i em vaig quedar sense l’autògraf de Hustvedt. “Després d’aquella nit, vaig començar a portar un llapis a qualsevol lloc on anava”, diu l’autor americà. I el preu ha estat excessiu, però jo també he après la lliçó.
Algú va dir que sempre hi haurà poetes, però que no sempre hi haurà poesia. Això va ser exactament el que va passar fa uns dies a Collbató. Un Parcerisas que es multiplica (fa poc presentava Panero a la Casa del Llibre de Passeig de Gràcia), llegia versos efectistes i romàntics. L’esperantista portuguès Manuel de Seabra llegia el rus Maiakovski en català. L’esperantista índia Vimala Devi llegia els seus poemes en català. D’altres en llegien tirallongues inacabables molt ràpid, per fer-se perdonar la gosadia i resultava que res no se’ls entenia. Fins que arribà el clan dels valencians. La veu de l’actriu Mercè Arànega llegí tres poemes de Vicent Andrés Estellés i tots recordàrem per què hi érem congregats. Una poesia matèrica, directa: “Per exemple”, “Crit i nit” i “La collita”. L’angelet de la gràcia poètica encara hi va romandre mentre Vicent Alonso, un altre valencià, llegia uns versos positius i contundents com aquest que vaig caçar al vol: “La poesia: l’única prova concreta de l’existència de l’home”.
El tedi s’ensenyorí de nou de l’escena amb els següents participants. Potser hi havia versos massa subtils com per ser llegits (és el cas de Ricard Creus o potser Susanna Rafart). Potser era la xafogor o que l’hora de dinar era arribada. Els interludis musicals (un David Sanz a la guitarra que va executar, en el bon sentit de la paraula, peces de Tàrrega i Villalobos), tot i que suggeridors, arribà un punt que sobraven. Amb tot, cal desitjar que en el futur actes com aquest tinguin continuïtat. Només cal que l’organització aprengui el sentit de la mesura. Dit d’una altra manera: que no només amb bones intencions es guanyaran nous lectors o auditors de poesia.
