Fa temps em va cridar l’atenció que Yehudi Menuhin (1916-1999), el conegut violinista jueu, recordés amb afecte en una entrevista un dels seus mestres que no ha tingut l’anomenada del deixeble (no recordo si Ysaÿe, Persinger o Enesco). No obstant això, quan Menuhin s’hi referia, ho feia amb afecte i fins i tot amb admiració, gairebé com admetent que ell no havia arribat mai a l’alçada d’aquell que el precedí. De la mateixa manera, l’escriptor argentí Jorge Luis Borges (1899-1986) es referia sempre a Cansinos-Asséns com a mestre insuperable. L’entrevistaven a les darreries de la seva vida i encara es delia de sentir-ne llegits fragments. Hi ha qui diu que fingia, que Borges se sabia de manera positiva i fefaent superior al mestre. No ho sabria dir pas, però com a mínim en reconeixia el magisteri. Reconeixement i afecte, doncs, de dos colossos.
Tornem al regne dels vius: “el vivo al bollo”, que diu la dita castellana. Jo també espero ambdues coses dels meus alumnes, i procuro guanyar-me-les. Però què passa quan hi ha la sospita que la majoria dels alumnes que hom té davant no seran superiors al mestre (tot i que potser s’hi considerin)? Què passa quan es trenca aquest horitzó d’expectatives, allò que hom espera dels altres? Expliquem-nos bé. No es tracta de formar experts en totes i cadascuna de les matèries. Personalment no puc pretendre que a tothom li agradi estudiar llengua, perquè prou que comprenc que no a tothom li agrada la samfaina o el bacallà a la donostiarra. Però la generació de professors i mestres que hi ha ara és una de les millors preparades de la història del país. Som incapaços de motivar? No mereixem una certa gratitud que sovint no se’ns mostra enlloc?
De l’administració no cal esperar-ne gaire cosa. Com és ben sabut, els excessos de la LOGSE, l’actual llei d’ensenyament, han estat delirants. S’han anatemitzat amb un “antipedagògic” terminant hàbits com ara corregir amb bolígraf vermell, de manera que jo mateix acostumo a fer-ne servir el verd. L’exercici de la memòria ha quedat arraconat (dada curiosa: l’afebleix l’abús dels mòbils. Vid. Fernando Sánchez Dragó, El sendero de la mano izquierda, p. 107). En conseqüència, una gran quantitat d’alumnes de quart considera que estudiar una hora per un examen és més que suficient. Han perdut capacitat de memoritzar, d’aprendre, d’aprendre a aprendre.
En el camí, els professors han esdevingut uns figurants de no gaire luxe en una obra que s’esdevé sense que hi participin plenament. Suportem una tensió impròpia de la feina que portem a terme. Els símptomes? Es disparen el consum d’ansiolítics i les consultes al psicòleg. Algunes promocions es prenen tot això com una cosa de broma. Veuen el professor abatut per culpa seva com el cap d’un porc senglar a la paret del menjador. Els nens poden ser molt cruels. Davant d’això hi ha pares als quals els preocupa més que el professor ironitzi sobre el comportament del seu angelet que no pas els excessos clamorosos del nen. De manera que o bé no el coneixen o són uns cínics.
Seria poc seriós considerar que els professors projectem les nostres frustracions en els nostres alumnes. Que volem fer-los passar per un calvari educatiu. No és això. Tenim la voluntat que vagin més enllà d’allò que nosaltres hem aconseguit. I és aleshores que trobem que cada cop sembla que n’hi hagi menys prou sagaços o perspicaços, camí de convertir-se en més savis (d’això es tracta, això és veritablement humà) que el seu mestre. No ho poden ser encara, no tenen el bagatge… Però haurien d’anar fent-hi via.
Em permetré de citar Menuhin, el violinista que apareixia a la primera línia, traduït de la plana web de la fundació que porta el seu nom. Ell era més savi que no pas ho sóc jo. Les seves paraules diuen magistralment quina tasca ens pertoca en aquest trànsit pel món:
“Cada ésser humà té el deure etern de transformar allò que és dur i brutal en una ofrena subtil i tendra, allò que és rude en refinat, allò que és lleig en bellesa, la ignorància en coneixement, la confrontació en col·laboració, de manera que torni a descobrir el somni infantil d’una realitat creativa i sempre renovada per la mort, que està al servei de la vida, i de la vida, que està al servei de l’amor”.
