Que potser aquestes línies del professor Andreu ens parlaran de la tan avorrida literatura tot utilitzant el títol d’esquer? O bé serà que, meravella de meravelles, l’estiu l’ha desensopit i l’ha fet interessar-se per qüestions de veritable interès? Bé, no parlaré del “Big Brother”, que representa l’omnipresència de l’Estat, amb la seva maquinària repressora, en la novel·la 1984 de George Orwell. Però això que l’estiu m’ha canviat tant, no ho veig tant clar. I és que hi ha dèries en què els humans som incorregibles.
Comencem sense més preàmbuls. Ismael (no calen els cognoms), el gran Ismael, va resultar el meritíssim guanyador del concurs de Tele 5 que porta per nom “Gran Hermano”. Per aquest motiu, va embutxacar-se uns bons milions de pessetes que ell, un jan trempat, senzill, potser ximple, afirma que no li canviaran la vida. Fins aquí, res d’excepcional: hom ha de rebre els diners que es corresponguin amb el profit que la seva activitat reporta, i les cançons, coreografies i acudits del “Pisha” sens dubte han edificat el jovent que consum televisió.
Però la seva estada a la casa, i això és el que avui m’interessa posar de relleu, no va comportar que l’Ismael deixés de banda els seus estudis. I és que l’Ismael té un sentit de la responsabilitat que repel·leix la mandra ambient, com ara la que podia ser encomanada pels moviments de coala de l’Iñigo. I així, mentre que aquest es dedicava a intentar lligar-se l’Ania, una noia molt natural que cantava Camilo Sesto mentre es maquillava a les 11 de la nit, l’Ismael va acabar els seus estudis a la universitat. Repeteixo: l’Ismael va acabar els seus estudis universitaris a Cadis mentre estava reclòs a la casa que la productora havia construït a un emplaçament inhòspit de Madrid per tal d’isolar els esforçats herois mediàtics.
Dues hipòtesis se m’acudeixen per tal d’explicar un misteri potser irresoluble. La primera és que l’Ismael va rebre l’ajut de la gent que estava fora de la casa, especialment dels companys de diplomatura, que li van fer els treballs o, qui sap si fins i tot algun examen. Mercedes Milà, presentadora del concurs, i periodista de contrastada solvència, va estendre aquesta versió, aquesta infàmia. Perquè, ¿com podrien tolerar els professor d’una facultat universitària una presa de pèl com l’esmentada? I, més important encara, ¿com podríem creure que l’Ismael, el nostre gran germà, que ha naturalitzat a ca nostra la gorra-bolet dels surfistes, s’hagi avingut a una immoralitat semblant? Que ens hem begut l’enteniment?
La segona hipòtesi se m’acut com la més probable. Consisteix en què l’Ismael, transcendint les modalitats dels estudis a distància de la UNED o de la UOC, ha anat més enllà. Però també més ençà. Estava a tot arreu: a la casa i estudiant. Perquè resulta que l’Ismael és un veritable “Big Brother”, posseïdor del do de la ubiqüitat, de la capacitat d’estar en un lloc i en un altre en el mateix moment. L’Ismael ha estudiat una carrera mentre l’espiaven milions de persones que no se’n van adonar del prodigi. L’Ismael s’ha revelat com el darrer esglaó en la cadena de l’evolució humana. La negació d’allò que la dita castellana pretenia impossible en asseverar que hom no podia estar “en misa y repicando”.
Així que la televisió, lluny de degradar-se una mica més amb aquest programa, ens ha presentat una primícia del superhome que Nietzsche anuncià fa cosa d’un segle. El podríem batejar “homo ubique”, l’home que pot estar a tot arreu. Només una cosa no em quadra. ¿Com és que el nostre heroi va necessitar un helicòpter per desplaçar-se fins al plató de Tele 5, un cop sortí de la casa? Espero les col·laboracions dels lectors per tal de resoldre aquest nou misteri.
[Escrit el 8.10.00]
