Diuen experts i no experts que ara hi ha més música a l’ambient que mai. Deu ser veritat, perquè és difícil anar a un supermercat o a un centre comercial i comprar en pau i silenci. No parlo de les inevitables melodies publicitàries (Mercadooona, Mercadona), sinó de les cançons de moda que retrunyen de fons i que no venen a tomb mentre es trien les galetes.
La mania d’inundar tothora els espais amb tonades i melodies ha fet estralls en irradiar a altres àmbits. Ara no sé com està la cosa, però fa uns anys als trens de la Renfe hi havia música a tot drap. Era l’època en què triomfava el disc Clásicos populares i a la benemèrita companyia de trens li va entrar una fal·lera classicista. Aquelles audicions forçoses dificultaven la lectura, però eren una bagatel·la al costat del que passa actualment: els nois i noies escolten la música del mòbil sense auriculars. Ja no és amb aquells aparells platejats i de doble platina com el que surt en el vídeo retro “Hang Up”, de Madonna, sinó d’un telèfon sorollós. Deu ser que avui dia, amb l’auge de les xarxes socials, està molt de moda això compartir. Compartir vulguis no vulguis, esclar.
El cas és que la contaminació acústica ens arriba per totes bandes. Potser va ser davant d’aquesta situació que es va instaurar la idea que calia educar el gust musical. La dèria educativa va agafar força i al final va resultar que no només calia educar-lo des de ben petits, sinó àdhuc calia emprendre-la amb els fetus. A partir de cert moment, va semblar que si no li posaves Mozart al teu zigot li causaries un trauma. Una companyia nord-americana, Baby Einstein, va trobar una oportunitat de negoci genial: vídeos televisius per a nadons. Malgrat que els pediatres diuen que fins als 2 anys la canalla no ha de veure la televisió, Baby Einstein va triomfar amb els seus clients i el 2001 va entrar a primera divisió: la va comprar Disney. El cas és que un de cada tres americans tenien un vídeo de la companyia –tot sigui per l’educació!– quan triomfà una campanya perquè Disney tornés els diners als pares: resulta que els vídeos no eren educatius i, fins i tot, està demostrat que veure la televisió pot provocar trastorn de dèficit d’atenció (TDA) als bebès quan es facin grans. Disney ha acceptat la derrota legal i fins al 10 de març ha bescanviat els vídeos que li han fet arribar.
El cas és que la música ens acompanya des del ventre de la mare fins a les discoteques de l’adolescència, després ens empaita pels supermercats i els trens i, si posem fills al món, tornem a fer girar la roda (per bé que molts hem canviat el “Barquito chiquitito” per “A la vora de la mar” i altres èxits del moment). Fins i tot a l’hora del traspàs hi ha un rànquing que diu molt de la psicologia del país: després del Cant dels ocells i l’Ave Maria de Schubert, el tercer tema més demanat és el Cant del Barça. No hi ha dubte que a casa nostra ens agrada la bona música.
