M’assabento pel bloc de l’amic Luis Fernández
Zaurín que ha mort en Manel Barrera Pérez (Peñarroya, Còrdova, 1955). Manel
patia esclerosi lateral amiotròfica (ELA) i feia temps que anava amb cadira de
rodes motoritzada. No l’havia vist des de feia més de 10 anys i me’l vaig
retrobar el juny de 2009 en una presentació d’un llibre del Luis a la Biblioteca
Tecla Sala. Veure’l en aquell estat em va xocar, perquè el recordava com a gran
ironista, vital, fumador, bevedor, elegant. Amb el mocador al coll, semblava un
dandi d’extraradi. Al cap d’una estona de parlar-hi em vaig adonar que, amb les
limitacions motius òbvies, i expressant-se més a poc a poc, seguia sent la
mateixa persona. Fins i tot seguia fumant i bevent, si bé amb l’ajut d’un
assistent que li portava als llavis el tabac i la beguda.
Vaig conèixer el Manel Barrera a l’Aula de
Cultura de Sant Josep. Devia ser l’any 1996 o 1997. S’hi feia una tertúlia
literària que moderava el Luis. No era un taller literari, de manera que
parlàvem de temes prefixats més que no pas de les pròpies creacions. Del Manel
em va sobtar l’actitud lingüística, poc freqüent arreu dels Països Catalans i
encara menys a l’Hospitalet –però també a Martorell, oi?–: era allò que es
coneix com un mantenidor, algú que parla sempre i amb tothom en català. Una
dada encara més rellevant si es té en compte que va néixer a Còrdova. El
compromís amb la llengua anava de la mà del compromís amb les esquerres, ja que
també va ser enllaç sindical de CCOO.
A banda de tot això, o potser per damunt de
tot això, el Manel també era escriptor. Paradoxalment, el temps de més
producció literària va coincidir amb l’agudització de la malaltia. Les
novel·les Tu no m’estimes i Sang culé, escrites en col·laboració
amb Jordi Pijoan-López, són de 2008 i 2010.
L’últim cop que ens vam veure va ser el 17 de
juny de 2009. El Luis Zaurín havia presentat De cuando Vargas Llosa noqueó a
Gabo y otras 299 anécdotas literarias a la Biblioteca Tecla Sala i jo hi vaig
arribar tard, així que vaig fer cap a un bar proper, O Vall d’Ouro, on s’havien
ajuntat tots. Vaig seure entre el Manel i el meu entranyable Ubaldo R. Olivero,
novel·lista cubà. Hi havia també Juan Cruz, el director de cinema que fa
parella amb Jose Corbacho, i Carlos Ernesto García, poeta i periodista
salvadorenc. El Manel no em recordava, però jo tenia molt present que en un
concurs literari de l’Aula de Cultura de Sanfeliu ell m’havia passat per
davant: ell primer i jo, segon. Era un concurset com n’hi ha tants, modest, ínfim,
sense recompensa econòmica. Suposo que, amb vint anys i escaig, vaig pensar que
s’havia tornat a cometre una injustícia amb la meva magna obra –aleshores
encara per escriure–. Al final va semblar que em recordava i em va convidar que
li enviés alguns contes, que se’ls llegiria. L’endemà els hi vaig enviar, però mai
no sabré si els va rebre. Tampoc no em vaig voler fer pesat.
Aquella nit calorosa de juny el Manel va ser
dels últims a plegar veles. El recordo baixant una de les rampes de la
Torrassa, amb el cuidador al costat, i com se’l va empassar el túnel de Rosalía
de Castro. Abans d’anar-se’n li va dir al Luis: “Un petonet”. I el Luis va
acotar el cap i va fer-li al Manel dos petons carinyosos. Manel, descansi en
pau la teva sang culer.
