Tinc al cap un anunci d’un cotxe de fa mesos: un home treu un braç pelut per la finestreta i una veu en off diu: “T’agrada conduir?…” (dramàtic suspens) “…o t’agrada conduir?” I és agafant aquesta idea que jo em faig una pregunta semblant i arribo a la conclusió que no m’agrada el futbol, sinó que m’agrada el futbol.
M’explico. Hi ha una manera d’entendre’l que, molt esquemàticament, respon a la següent idea del joc: pressuposa en defensa ordre, contundència i no gaires complicacions a l’hora de fer passades; reducció d’espais al centre del camp, pressionar el contrari quan no es té la pilota, i córrer indefatigablement; pel que fa als davanters, agafar la pilota llarga que ve de la defensa i, després de baixar-la a terra (no sempre cal), anar a barraca i xutar. Podríem dir que els màxims adeptes a aquesta escola són els clubs italians (qui no ha sentit la paraula catenaccio?).
Però hi ha una altra manera de jugar a futbol que fa el seu credo de la improvisació, la creativitat, el sortir-se dels esquemes i elaborar jugades literalment irrepetibles. Podríem establir com a millors representants d’aquesta tendència els jugadors brasilers. Entremig, evidentment, hi ha tota una gamma de matisos. Doncs bé: a la primera manera de jugar jo li dic “fungo” o “futbol futbolero”, mentre que a la segona, a la qual em va acostumar un tal Johan Cruyff, prefereixo seguir-la dient “futbol”. I quan hom ha gaudit del futbol, no n’hi ha prou amb “ er fungo”.
Però que ve a tomb parlar ara d’aquestes coses? Doncs potser sí. En la meva curta experiència docent ha quedat a bastament demostrat que, sempre que parlo de futbol, gran part de l’alumnat –particularment els nois– no només em sent (no hi ha més remei), sinó que m’escolta. Així que en parlo de tant en tant per establir-ne paral·lelismes, a voltes una miqueta forçats, amb qüestions de llengua. Val a dir que el meu contacte amb la seva pràctica esportiva va ser més aviat fugaç i poc gloriós. Recordo especialment, a mitja temporada, la meva segona titularitat al Marina CF. Si la primera havia estat el primer partit de l’any, quan encara no sabien com era de dolent, la segona va arribar un dia que només n’hi vam anar vuit a la convocatòria. El Bellvitge Norte ens va guanyar amb un contundent 23 a 0, amb important presència meva en gairebé tots els gols rivals: cessions enverinades al meu porter, passades de gol a un davanter contrari, penals innecessaris…
A vegades el futbol es reivindica entre les belles arts: una jugada de Romário, una aturada de Casillas, un regat de Kanu… Així que no és estrany que darrerament generi bona literatura: Günter Grass, premi Nobel, dedica més d’un capítol d’El meu segle a aquest esport i Jorge Valdano, exfutbolista però intel·ligent, és el compilador d’una sèrie de relats que tenen com a tema l’esport rei. A mi a vegades m’interessen més les anàlisis dels resultats, quan estan ben escrites (com és el cas de les de Santiago Segurola) que el propi futbol –cosa que no sé si és natural, però que és així–. Potser perquè la crònica d’un partit em permet 5 minuts de goig mentre que un partit, bo o dolent, en dura 90 com a mínim i no garanteix cap emoció.
Ara que l’esport rei sembla haver substituït al circ que els emperadors romans donaven a la xusma per entretenir-la, cal tenir, però, una mica de perspectiva i reconèixer que les batusses futbolístiques, quan no degeneren en violència, són una manera força original de canalitzar els impulsos violents de l’espècie. Sempre es millor donar puntades a una pilota que a una persona. Per cert: si algú té curiositat per saber quin és l’equip dels meus amor i odis, sàpiga que el primer vers que vaig memoritzar del poeta José Agustín Goytisolo deia: “Quiero lanzarme en plancha marcando el sexto gol al Real Madrid”. O el setè, que en això no hi tinc manies.
