Càncer o pulmonia?

[Publicat a L’Informador de Martorell el 4 de novembre de 2005.]

A la feina on treballava fins fa no gaire, s’havia plantejat a l’hivern una alternativa difícil de resoldre. Es tractava d’escollir entre aspirar el fum de segona mà –millor dit pulmó– produït per alguns companys i companyes (sí, sí, fem servir els dos gèneres, que aquest cop serem més exactes) o pelar-se de fred perquè d’altres molt sensibles a la fumera del tabac havien obert les finestres. En realitat, la direcció del col·legi hauria d’haver tirat pel dret, perquè està prohibit fumar en els centres escolars en aplicació de la XXX. Però els docents estan tan acostumats a aplicar la mal dita tolerància que van acabar guanyant els dolents: els del bàndol del càncer.

[Amb tot i que no era fàcil escollir entre davant la disjuntiva que presenta el títol, personalment em passa com a Holden, el protagonista de El guardià en el camp de sègol: tinc certa aversió a la gent que es deleix per ventilar una cambra. Sobretot perquè tot sovint les cambres estan més que ventilades. Fins i tot les empreses de gas diuen que amb deu minuts n’hi ha prou, i això que podrien dir una altra cosa perquè el consum de gas s’apugés. En aquell centre escolar de què parlava es va donar el cas que un dia nevava i n’hi havia que fumaven a la sala de professors, d’altres que obrien les finestres, jo que les tancava… Un desori.

[La pel·lícula Smoking room, guardonada l’any 2003 amb un premi Goya a la millor pel·lícula d’un director debutant, plantejava la qüestió de la intransigència antitabac. El meu punt de vista personal no és que hom hagi de sortir de l’edifici a fer un cigarret, tot i que la llei així ho dicta. Es podria habilitar un espai apte per al consum de tabac sense necessitat que s’expulsi els fumadors del lloc de treball. Però aquesta transigència tampoc no ha de comportar que t’empassis vulguis que no el fum dels altres.

[Al país més avançat en matèria antitabac tenen les coses clares. Als EUA, tothom que vulgui fumar ha de sortir de l’edifici on treballa. Aquesta vexació, suposo, haurà portat algú a plantejar-se d’abandonar l’addicció. A d’altres els haurà donat l’oportunitat d’establir noves coneixences. Que potser hi ha matrimonis que s’hagin conegut davant d’un cendrer a les portes d’un romàntic gratacel? Per inversemblant que pugui semblar, al país de l’hamburguesa es plantegen si prohibiran fins i tot fumar als domicilis, per allò que el fum es pot escampar des del seu lloc d’origen a tot l’edifici pels conductes de ventilació. Però tranquils, que això passà a molt i molts quilòmetres de distància. A casa nostra, com que som tan tolerants i tot ho xerrem, prossegueix l’etern debat entre canceròfils i pulmonòfils.

Quant a gonzalezcastro

Andreu González Castro ha publicat quatre llibres de poesia en castellà (Retablo de Nueva York, Obra Nueva precedido de Currículum vítae i Maniobras diversivas) i un altre en català (Epigrames del Mas d'en Gall). També ha publicat el llibre de contes Safata d'entrada i ha coordinat en col·laboració amb Iván Sánchez Moreno La palabra justa. Homenaje a José Carol. Juntament amb Armando Luigi Castañeda ha escrit 100 motius per ser del Barça (i no ser del Madrid), publicat a Cossetània. Ja en solitari, és autor de 100 moments estel·lars del Barça (Cossetània, 2011). El seu debut novel·lístic ha sigut Bon cop de falç! (Columna, 2011), una obra escrita en col·laboració amb Ramon Gasch. El llibre va rebre el premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica 2011. Publica de manera regular a la revista de cultura i pensament El Ciervo i al setmanari L'Informador de Martorell.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.