Quan surto a visitar un país, sempre vaig amb la por de creuar una línia imaginària que em portés del territori del viatge directament al territori de la “turistada”. És evident que en deu dies poca cosa es pot conèixer d’un país, però és que, a més a més, cada cop és més difícil ser viatger i no turista. Un cas pràctic: si hom es desplaça a Nova York, veurà que una de les possibilitats que ofereixen els tríptics de propaganda consisteix a presenciar una missa baptista, d’aquelles full equipped, amb cants espirituals negres (‘gospel’) i tot. I com que els negres són molt trempats i canten molt bé, gairebé tots els turistes s’animen a anar a missa. En general, crec que s’hi va amb poca unció, amb un esperit semblant al que té un visitant del zoo, a veure rareses des de la barrera. I els parroquians, que no són gens ximples, aprofiten l’avinentesa i fan un muntatge bastant de cara a la galeria. Em fa la impressió que els baptistes de Harlem tenen l’esperit exhibicionista dels Globe–Trotters del bàsquet, però a la inversa, en versió casolana: els Globe–Trotters porten Harlem al món i els baptistes porten tothom a Harlem.
Explicarem que volem dir amb això d’exhibicionisme. No és que l’art copiï la vida o a la inversa, sinó que l’art copia la vida i a la inversa. Els actuants que vaig veure al Mont Nebo segur que se senten ben retratats a la pel·lícula de Whoopi Goldberg Sister Act i la seqüela que la seguí. En agraïment a la suposada còpia del natural que els van fer a Hollywood, ells ara copien la pel·lícula. Així que l’art vol fer–se creïble copiant la realitat i la realitat copia la intensitat de la ficció, de manera que la realitat esdevé una realitat “pel·liculera”. L’espectacle menys dissimulat ocupa, com a mínim, la primera hora i mitja de la cerimònia, que en té tres de llargada.
Ara que hem començat la casa per la teulada, fem–ne els ciments. La manera d’accedir a l’essència d’una d’aquestes cerimònies és, primer de tot, no anar a l’església amb autocar. Un taxista ben informat ens servirà per a trobar un bon recinte i ens sortirà més a compte. En qualsevol cas, no ens fem il·lusions sobre la nostra participació a la missa: no hi participarem de manera activa (excepte que algú entengui per participar fer palmes). Primer de tot, els visitants només poden seure al cor, en tant que els feligresos seuen a baix. Segonament, no ens deixaran un llibre de cants, no fos cas que espatlléssim la funció. (Jo els el vaig demanar per dues vegades i, amb bones paraules, m’hi van donar llargues). Quan comenci la missa, assistirem a una primera part més teatral i histriònica en què el ministre (el capellà, per entendre’ns) no intervé. Uns ajudants que serien més creïbles si no fessin tants “yuhu” s’encarreguen d’omplir els moments en què el cor no canta tot dient banalitats com que “Déu ens estima, yuhu!, sí, el Senyor es gran” i coses així. I la cosa està molt entretinguda mentre ens deixem endur pel ritme dels cants i passegem la vista entre els barrets de les dones (en vaig comptar fins a trenta), la corbata llampant d’un dels ajudants o les anades i vingudes d’una mena d’infermeres que porten aigua a la gent gran. Una mica després de la col·lecta, a la qual se’ns commina a participar, una de les “yuhu” acomiada als visitants. Els feligresos, des del pis de baix, ens ensenyen les dents i els palmells blancs, ens dediquen un somrís angelical i jo recordo Machín i les seves maraques. Crec que els visitants estan, en general, abrandats. Molts miren les criaturetes, amb pentinats maquíssims i barrocs, i pensen: “Pobres! Tant petits i tant negres!”. És un moment de perfecta comunió interracial. Llavors els turistes se’n van a toc de xiulet a fer el “brunch”, que també és típic, tant o més que la missa, i els fidels es queden encara a l’església.
Encara hi som al cor, com un taca blanca, vuit intrusos. I llavors comença la missa de debò. Comença un himne corprenedor i un home comença a plorar. Ara un altre, al qual la dona intenta consolar. Harlem no és precisament el millor dels barris i a cadascú se li fa present tot d’un plegat el seu drama personal: el fill a la presó o mort de la SIDA, la manca d’amics o de salut, la mort d’un familiar… I la música segueix, com fent cercles sobre si mateixa. De sobte, una dona de lila s’aixeca i entra en un mena de trànsit mentre canta. (Si no fos que els diumenges es prohibeix la venda d’alcohol abans de les 12 del migdia, diríem que va torrada). Molts dels congregats comencen a posar–se dempeus. N’hi ha que aixequen la mà esquerra i la mouen al ritme de la música, que acompanyen també amb un balanceig pausat del cap.
La música sembla tenir un poder catàrtic, de purificació. Si el Times Square d’avui dia sembla una escena de Blade Runner (pel·lícula), el Mont Nebo també sembla una escena de Blade Runner (llibre). La música va in crescendo, puja la seva intensitat, camina fent revolts inacabables cap a la seva apoteosi: el perdó dels pecats. I els congregats fugen del món–tomba, enfilen el pujol que els duu a Mercer, el dispensador de benestar. Han rebut la pedrada de rigor, la porció punyent de dolor, però ara s’han fos amb la divinitat. L’home sol que plorava ha deixat de fer–ho i uneix la seva veu a la resta. L’altre home, el que la dona consolava, sembla que mai no hagués patit cap contratemps, que mai no hagués plorat ni hagués estat enfonsat. Tots es balancegen amb la cadència solemne que inunda l’església. La dona de lila, que s’havia apropat fins a l’altar, seu al seu banc entre convulsions molt després que la música hagi deixat de pujar, fent giragonses, a les alçades. Hi ha hagut una catarsi col·lectiva, després de l’experiència quasi mística. Regna una quietud total, com si després d’un coit.
Més tard encara hi haurà una altra col·lecta, i un altre moment en què tothom qui pot i vol s’apropa a l’altar i s’agenolla davant la creu, el sermó puixant que recorda que el Senyor té uns llargs braços protectors i que a tots ens aixopluga… Però ja anem de baixada, el punt àlgid ja és passat, aquell en què la música ens ha traspassat com les sagetes el tors de Sant Sebastià. La música s’ha dirigit de l’exterior a l’interior i ella mateixa ha deixat de ser la pura exterioritat de l’espectacle i s’ha convertit en instrument d’interiorització. Res de banal. Entre els camins que menen al Senyor, la música sembla ser el preferit dels negres de Harlem.
[Escrit el 20.8.2002]
