La gran mentida de la loteria

Primer de tot, les xifres: a Catalunya, 460 milions d’euros gastats a la grossa i 600 de rebuts. Una rendibilitat de prop d’un 25%, sempre sospitosa. Probabilitat que et toqui la rifa: 0,00000006%. Francament, remota.

A la televisió, el 22 de desembre, imatges de Can Rull, a Sabadell, repetides fins a la nàusea, potser per suggerir que la loteria suposa una mena de factor de correcció de la injustícia social. Els plànols dels premiats i les seves circumstàncies són les habituals de l’extraradi: ampolles de Xibeca (“cervesa per compartir”, com diu l’etiqueta) als sostres de vehicles utilitaris, alegria desfermada i alguna samarreta de la roja.

Però més que alegria, tot plegat produeix al televident una sensació de rebuig instintiu. L’alegria que veu no és encomanadissa, transitiva. Perquè la loteria és l’apoteosi de l’arbitrarietat per definició. Fora l’escala del mèrit, benvinguts a l’imperi de l’atzar. Per això és ridícul agrair a algú que t’hagi regalat o venut un dècim de loteria premiat: perquè qui el regalava o venia no tenia ni fava del que feia. I perquè és rebaixar l’abast semàntic de la paraula il·lusió circumscriure-la al desig de diners.

En temps de crisi, i hi hem caigut de quatre potes, el pitjor que pot passar-li a algú és que li toqui la loteria, perquè ho destarota tot encara més. La tarda que es va sortejar la grossa de Nadal, un catedràtic d’ESADE, al programa El Club de TV3, explicava per què: perquè qui no ha tingut 50 milions de les antigues pessetes i els rep de cop, no sap com administrar-los. El més assenyat és gastar-se’n un terç, tapar forats del passat amb un altre terç i guardar-se’n la resta. Que no es pot estirar més el braç que la màniga, vaja. Un gran repte per a qui fins a la data no havia sabut entendre la lliçó d’humilitat dels versos de Machado: “Donde hay vino beben vino, / donde no hay vino agua fresca”.

En fi, que els partidaris que la civilització triomfi sobre la barbàrie, sempre preferirem que no ens toqui la loteria. I això malgrat que li pugui tocar a algú que no la mereix tant com nosaltres.

Quant a gonzalezcastro

Andreu González Castro ha publicat quatre llibres de poesia en castellà (Retablo de Nueva York, Obra Nueva precedido de Currículum vítae i Maniobras diversivas) i un altre en català (Epigrames del Mas d'en Gall). També ha publicat el llibre de contes Safata d'entrada i ha coordinat en col·laboració amb Iván Sánchez Moreno La palabra justa. Homenaje a José Carol. Juntament amb Armando Luigi Castañeda ha escrit 100 motius per ser del Barça (i no ser del Madrid), publicat a Cossetània. Ja en solitari, és autor de 100 moments estel·lars del Barça (Cossetània, 2011). El seu debut novel·lístic ha sigut Bon cop de falç! (Columna, 2011), una obra escrita en col·laboració amb Ramon Gasch. El llibre va rebre el premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica 2011. Publica de manera regular a la revista de cultura i pensament El Ciervo i al setmanari L'Informador de Martorell.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.