Sé que en aquest article em contradiré parcialment amb el que vaig sostenir en un altre, aparegut en aquesta revista fa cosa d’un any. Ja va dir el poeta que som grans i contenim multituds. Aquell escrit defensava que la situació del català no era crítica i volia ser una crida a una certa resistència lingüística, a no passar-se al castellà fins que l’interlocutor no ho demanés expressament. Ara he assumit que amb això no n’hi ha prou, perquè el nombre dels que només parlen castellà en el domini lingüístic del català va a més, mentre que minva el d’aquells que només parlen la llengua de Verdaguer. Això no són precisament bones notícies, perquè el fet diferencial català no són ni el pa amb tomàquet ni la sardana ni els peatges –per bé que totes elles són coses ben nostrades.
L’1 de juliol de 2009 Joan Solà, un dels gramàtics catalans més eminents, va alertar al Parlament sobre els perills que afronta la llengua per l’erosió contínua en tots els nivells: fonètic, lèxic, morfològic, sintàctic i semàntic. Malauradament, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes no fa catastrofisme. L’amenaça que el català esdevingui a la llarga un dialecte del castellà, que hi convergeixi en els trets fonamentals, és ben plausible. Els símptomes es perceben arreu: els mitjans de comunicació utilitzen impunement tot d’interferències; l’escola de la zona metropolitana no catalanitza, sinó que amb prou feines aconsegueix tolerància o indiferència cap al català; el món de l’empresa és refractari a incorporar el català com a llengua de negocis (i si algú no entén què vol dir “Pis en venda”?); els serveis públics no atenen en català o ho fan de mala gana (“és que te l’imposen”, diuen, quan l’única llengua que imposa la sacrosanta Constitució és el castellà).
No es pot dir, però, que la pèrdua d’energies vingui d’ara. Els exemples de qui n’alertava en el passat recent es poden multiplicar. Quim Monzó, l’any 98, en el recull d’articles Del tot indefens davant dels hostils imperis alienígenes, ja parlava de les zones bosniables de Catalunya. També hi dedicava espai a la gran mentida del bilingüisme, és a dir, a la defensa abrandada que fan de la diglòssia vigent aquells que són monolingües castellans, per tal que els ho permetin ser per sempre més.
Pel que fa al paper de la nova immigració, tant de bo fos d’una altra manera, però no ha millorat gaire les coses en el terreny lingüístic (no hi ha dubtes que ha estat positiva pel que fa a l’economia i als índexs de població). Empar Moliner escrivia en un article sobre com li deia a sa filla que agafés la pipa en un parc i la corregia una minyona sud-americana: “Se dice chupete.” S’ha acabat Babel: ara el xumet es diu chupete en totes les llengües del món.
Deixant les anècdotes de banda, una visió voluntarista com la de la masquefina Carme Junyent parla de l’oportunitat que representa la nova immigració que no té el castellà com a llengua de partença. Es tracta d’un nou filó de catalanoparlants? És fàcil desmuntar l’optimisme amb les dades sobre la llengua d’identificació dels habitants de Catalunya. Segons l’IDESCAT, entre 2003 i 2008 el català ha reculat 7 punts (del 44,3% al 37,2%); en el mateix període, el castellà n’ha perdut 1 (ha passat del 47,5% al 46,5%, però amb un increment en el nombre absolut de parlants). Només augmenta significativament el nombre de persones que s’identifiquen amb les dues. Si les derives traçades es confirmen, la lectura del futur deixa entreveure que els catalanoparlants es bilingüitzen i els castellanoparlants exclusius enroquen, perquè la nova immigració es socialitza en castellà.
En fi, que tot plegat es tracta d’una eutanàsia en tota regla per tal d’evitar el conflicte lingüístic. Com diu un company menorquí, acabarem morint de finor.
Dades recents de d’IDESCAT posen de relleu la pèrdua de parlants del català . Lligat a aquest fenomen s’ha de considerar l’erosió en tots els à mbits de la llengua, des del fonològic fins al lèxic.