Aleix Ruiz Falqués: “Abans que em donessin la beca per Cambridge estava a punt de tornar a repartir pizzes”

Aleix Ruiz Falqués (Sant Feliu de Codines, 1982) va viure dels 15 als 23 anys a Martorell. És llicenciat en filologia Clàssica i té una mestria en Sànscrit per la Universitat de Pune (Índia). Acaba de guanyar el premi Vila de Martorell en l’apartat local i l’any que ve veurà el seu primer llibre de relats publicat amb Lleonard Muntaner, editor.

Com s’explica que a Catalunya hi hagi cert interès pel sànscrit i que fins i tot disposem d’un diccionari sànscrit-català?
No ho sé exactament. Es tracta d’una suma d’interessos o gustos particulars. El cas del diccionari va ser una iniciativa de la Universitat de les Illes Balears. Ells van contactar amb l’Òscar Pujol. Quan el projecte ja estava en marxa s’hi van afegir socis com la Generalitat de Catalunya i Enciclopèdia Catalana. També hi ha molta gent que ha traduït del sànscrit, com en Joan Mascaró i el propi Joan Coromines. Actualment la Índia està de moda, i Bollywood i el sànscrit al darrere. No cal dir que abomino de tot això, no tant pel que és, sinó pel fet que és una moda.

El teu interès pel sànscrit va arribar a través de la literatura, oi?
Exactament. Volia llegir literatura índia en la llengua original, sobretot l’èpica i els poetes com Kalidasa, Bana i d’altres. També és cert que sentia una gran fascinació per la Índia, però dir això avui és tan vulgar que fa vergonya i tot. Era una fascinació estereotipada i banal. Com es pot sentir fascinació o amor per un país? Em costa creure que no sigui una projecció del propi ego –per dir-ho a la manera índia.

Per cert, el sànscrit i el pali els has après amb enfocaments orals o de més tradicionals, amb traducció de textos?
Els he après com a autodidacte i també segons el sistema universitari indi, mescla de tradició oral i academicisme britànic.

En una entrevista a El Periódico vas dir que el teu objectiu és estudiar manuscrits budistes a Àsia.
Aquella entrevista inclou la part més supèrflua del que vaig dir, pures anècdotes, i el periodista va considerar la resta massa indigest pel gran públic. Vet aquí el menyspreu que sentim pel “gran públic”. Dit això, crec que el primer objecte d’un filòleg són els manuscrits. Una de les coses que m’agradaria és traduir alguns textos indis. M’agradaria poder traduir amb les armes de la filologia. D’aquí ve tot això dels manuscrits. De fet, només sóc filòleg de formació, igual que Spinoza era polidor de lents d’ofici. La filologia no té cap vincle necessari amb les bones lletres. Hi ha filòlegs que editen textos mèdics, matemàtics, de gramàtica o factures i cartes de palaus babilonis. El que es fa a la facultat de Filologia no és pròpiament filologia, sinó gramàtica i història de la literatura. De filologia, ben poca. Per mi el vincle entre filologia i literatura és l’art de la traducció. L’únic vincle.

Aviat publicaràs una traducció d’un poeta indi a Adesiara, una editorial amb seu a Martorell que s’ha fet un forat en l’àmbit nacional.
És un privilegi poder publicar en aquesta editorial de tan bon gust i que, a més, té la sèu aquí a Martorell. He estat treballant en la traducció del poema El Núvol Missatger, de Kalidasa (segle IV-V dC). És el poeta més gran de la Índia, força desconegut a casa nostra, però tan immens com a poeta que –espero– resistirà fins i tot la meva traducció.

També aniràs a Cambridge, amb una beca de la Fundació La Caixa, per fer-hi un doctorat en pali.
Sí, em va tocar la rifa, diguéssim, perquè la veritat és que ja estava a punt de llançar la tovallola i tornar a repartir pizzes. A Cambridge vaig a estudiar manuscrits sobre gramàtica de tradició índia i com van ser rebuts a Birmània, i com l’estudi de la gramàtica va condicionar la interpretació del Cànon Budista en pali a Birmània. M’interessa la història de religió, superstició, gramàtica i violència inherent al Segle d’Or de Birmània (XII dC).

I la feina a Devavani (centre d’estudis de sànscrit a Barcelona)?
Fa temps que no hi treballo, però ensenyant sànscrit m’ho passava força bé.

Una vida nòmada com la teva és compatible amb la formació d’una família?
Això espero.

Pel que fa al vessant de la creació, quines són les idees que corren per sota d’Un altre sense dorsal, premi Vila de Martorell local?
Tracta de personatges més o menys monolítics. Crec que és més aviat art medieval o hieràtic, no hi ha gaire “elaboració psicològica del personatge” ni samfaines. Hi ha qui no ho troba pobre estilísticament i a mi em sembla que tenen raó: dels pobres és el regne del Cel. També hi ha alguns contes basats en coses que m’han passat o m’han estat a punt de passar, com menjar mosques o que unes amigues drogades em facin perdre el bus.

Veient tota la activitat que desplegues, què opines de la bajanada aquella que “les carreres de lletres no tenen sortida”?
Avui, quasi totes les carreres tenen poca sortida, o sigui que l’afirmació té una base experimental indiscutible. És una qüestió molt delicada i com tot, depèn del cas. Però si m’hagués de posicionar, no sabria què dir. Si tornés a tenir setze anys, segurament faria un mòdul d’electrònica, i no per trobar feina, sinó perquè és més interessant que memoritzar noms i dates i recrear-se en jocs de l’esperit en una facultat de lletres. Ho dic seriosament. Quant a l’obsessió per la “sortida”… no puc evitar pensar que és una pulsió anal, com diria Freud. I també ho dic sincerament.

 



Publicat dins de Cultura, Entrevistes | Etiquetat com a , , | Comentaris tancats a Aleix Ruiz Falqués: “Abans que em donessin la beca per Cambridge estava a punt de tornar a repartir pizzes”

Benet Marcos: “Vaig entendre que el Facebook tenia un potencial impressionant per fer negocis”

El currículum de Benet M. Marcos Casanovas (Martorell, 1977) ens informa que ara es dedica a oferir serveis de comunicació estratègica en la web 2.0. Bàsicament, fa de consultor, conferenciant, empresari, lingüista, formador, escriptor i traductor. Potser quan surti aquesta entrevista haurà tingut temps de sumar a la llista algun altre servei o professió.

Com és que un llicenciat en filologia acaba ficat en venda de productes de ceràmica?
Mai no he pensat que una llicenciatura o allò en què hom s’especialitza sigui determinant per anar dibuixant el sentit de la vida de cadascú. Per a mi el sentit de la vida es troba en la felicitat (la meva, la dels qui m’envolten i, també, la d’aquells que no conec). I per ser feliç has de tenir una ment oberta, adaptable, canviant i fins a un cert punt arriscada. I, sobretot, fer el que t’agrada, encara que la societat no ho entengui o no ho valori. El fet de vendre ceràmica ha estat un pas més en aquest camí. Havia treballat per a editorials a Barcelona durant un temps i prèviament com a professor, però volia viatjar, conèixer més món, i com que la meva dona és de Castelló, el bressol de la ceràmica, i aquest sector em permetia satisfer la coneixença de persones diferents i de països molt diversos, m’hi vaig llançar. I vaig estar-hi cinc anys.

Quants són molts països?
He viatjat amb força assiduïtat a més de 15 països. Hi he après moltes coses, he viscut tota mena d’experiències i hi he deixat molt bons amics, el contacte amb els quals continuo mantenint gràcies a les xarxes socials.

Ara t’has tornat sedentari, però se’t veu molt ocupat, amb la teva empresa.
Sedentari! [Riu.] Tens raó… En realitat en dirigeixo tres, d’empreses: una agència de traducció, Redactalia; una consultoria estratègica de posicionament a les xarxes socials, Habla Social Media, i una agència de ponents, Agora Speak. Sí, estic molt ocupat, però molt feliç amb totes les ocupacions.

Com és la vida d’un petit empresari que ha engegat el negoci fa poc?
En realitat no l’he engegat fa poc. Crec que em ve de la família, això d’engegar negocis! [Somriu.] Redactalia va néixer l’any 2008 com a agència de traducció. La conceptualització d’Habla Social Media ha estat més recent, però com que ha sorgit d’un coneixement que hem anat adquirint i aplicant (tot és massa nou i canvia massa ràpid), podem dir que portem bastant més temps treballant en l’àmbit de les xarxes socials. La meva dona, la Beatriz, i jo som socis de totes dues empreses. Pel que fa a Agora Speak, que l’hem creada amb un altre soci, està engegant tot just ara, però és un repte apassionant. Ens agrada el contingut útil i de qualitat.

Algú va dir que el Facebook només serveix per lligar, però és obvi que tu no comparteixes aquesta opinió.
Depèn de l’ús que se’n faci. A mi, quan me’n vaig fer usuari, m’agradava molt el fet de reprendre el contacte amb els amics del col·legi. Però al cap de poc temps vaig entendre que el Facebook tenia un potencial impressionant per fer negocis. I l’any passat sembla que hi va haver un boom d’inscripcions per part de les empreses, a l’estat. Però no és el mateix estar al Facebook (com fa la majoria) que saber-hi estar. Cal una estratègia definida. I funciona.

Twitter, Facebook, pàgines web, blocs… De debò cal ser a tot arreu per existir?
No. Jo conec monjos que ni tan sols tenen connexió a Internet! I viuen bé!! [Riu.] Però si vols obrir-te camí en un món canviant, aleshores és recomanable que hi siguis present, tant si ets una empresa com si ets una persona. Però pensa-hi, primer; mira bé on t’interessa ser i sigues conseqüent. Més val tenir una bona presència en una única xarxa social que no pas ser present en cinquanta xarxes diferents i no alimentar-les amb continguts d’interès per als teus públics (és a dir, per als teus clients potencials).

Quin és el sentit de compartir el coneixement a través de tots aquests mitjans? És compatible la cultura del “tot gratis” amb la rendibilitat empresarial?
Internet no és gratis. Difondre coneixement costa temps i, per tant, diners. Però si ets capaç d’oferir un coneixement d’utilitat als qui et segueixen, aleshores el temps que empres treballant per compartir, el pots rendibilitzar amb altres accions. Per tant, els beneficis t’arriben de llocs molt diferents. Estem massa acostumats a obtenir beneficis de manera directa (venc un producte que costa tant i hi guanyo tant), i amb Internet es modifica aquest concepte.

Sovint comparteixes enllaços de comunicació 2.0. Podries explicar què és això de forma entenedora?
Per a mi la comunicació 2.0 és aquella que se centra en la conversa amb els usuaris com a eina per a entendre’ls i respondre correctament a les seves necessitats. Una manera d’arribar als clients senzilla, directa, a l’abast de tothom i molt econòmica, vaja.

Cap a on camina el món de l’edició? Amb tant Internet, li espera un futur magre?
Si continuen intentant prohibir l’accés a continguts que interessen els lectors per comptes de fer preus més assequibles, per exemple (els costos de producció es redueixen de manera important i l’abast és infinitament més elevat) i de proposar altres accions, aleshores, sí, els espera un futur magre, com a les discogràfiques. Però si entenen la manera de treballar en xarxa entre autors, editors i lectors gràcies a Internet, aleshores podran sortir del cau. El veritable problema –i és el mateix que succeeix amb les crisis econòmiques– és de mentalitat, i en termes generals, en el món editorial l’autor i el lector no juguen un paper important. I aquest és l’error més gran que cometen els editors.

Explica’ns quin tipus de cursos imparteixes.
De cursos n’imparteixo uns quants a universitats, institucions i empreses, i tots centrats en xarxes socials, i més específicament en Facebook com a eina de posicionament i visibilitat per a les empreses. A la Universitat de Castelló dirigim, la Beatriz i jo, el Curs Superior Social Media Management, de 200 hores, que se centra en l’assoliment d’una capacitat de planificació estratègica en tot allò que té a veure amb les xarxes i els mitjans socials. N’estic molt content perquè la primera edició ha estat un èxit i ja n’estem difonent la segona, que començarà a l’octubre. Te’n deixo l’enllaç, si et sembla, perquè veieu millor de què va: http://cursosocialmedia.fue.uji.es.

I, a sobre, tens família!
Dos fills magnífics, que també prenen molt de temps, però que és el temps més ben emprat de tot el que faig!



Publicat dins de Entrevistes | Etiquetat com a , | Comentaris tancats a Benet Marcos: “Vaig entendre que el Facebook tenia un potencial impressionant per fer negocis”

Els perquès del Barça

Foto a Trafalgar Square 

Dissabte dia 28 diversos martorellencs es van desplaçar a la capital d’Anglaterra per animar el FC Barcelona davant la possibilitat que es proclamés campió d’Europa per quarta vegada en els últims 20 anys. Malgrat que és enutjós treballar en cap de setmana, i només amb un estricte interès informatiu, per perseguir la notícia allà on es pugui generar, vaig deixar la família a casa per unir-me al viatge d’una colla d’indígenes formada per Maria Pujol, Xavi Ollé, Marc Casasayas, Fede Falguera, Francesc Estruch, David Bascuñana i Gerard Bascuñana (6 anys i una Champions, noiet, qui t’ho havia de dir?).

Els tres primers i jo deixàrem el cotxe al pàrquing de l’aeroport i ja vam tenir el primer encontre en la tercera fase, a les 3 de la matinada: un barcelonista amb un tub de cervesa a la mà. Mentre fem cap a la terminal dins d’un autocar minúscul, el paio s’arrenca amb un càntic: “Somos los toxicos / los que no paran de animar. / Drogas y alcohol / y Futbol Club Barcelona”. Com que diu toxicos i no tóxicos, al principi dubto si el cantaire és aragonès (diu tonticos?) o membre d’una penya estranya (phoskitos?, conguitos?), però al final m’adono que parla de la penya Tóxicos Ventura, un grup si fa no fa en l’òrbita dels Boixos Nois. El jove aprofita el tub de cervesa per apujar-se les ulleres, que li rellisquen avall pel nas. Com que no cantem amb ell, fa cara d’estranyat. Com que no ens unim a una cançó que no coneixem, fa cara de preguntar-se per què no ens unim al seu càntic.

Un cop a l’aeroport, toca passar els arcs de seguretat. A la Maria li detecten un perillós megàfon culer de joguina que reprodueix l’Himne del Barça i la benemèrita l’hi decomissa. “És de les meves filles”, diu per intentar recuperar-lo. Però l’agent ha de vetllar per la seguretat col·lectiva i és inflexible: no seria la primera vegada que un MacGyver fa esclatar un avió amb un megàfon. Un cop a Londres en veuríem uns quants més (de megàfons), potser arribats amb autobús. Alguna persona perspicaç o inquieta podria preguntar-se per què el mateix aparell és perillós dins un avió i no dins un autocar.

Ja a l’avió, travessem volant el canal de la Mànega, car si travesséssim el de la Manxa estaríem sobrevolant Conca o Albacete. Un cop a Londres, comprovo amb estranyesa que tot està en anglès i només en anglès. Es veu que estimen molt la seva llengua pròpia, que les persones la coneixen i que no només es conformen amb entendre-la: fins i tot la parlen. A la zona del duty free, un parell de botigues de tabac han posat “Bienvenidos” i altres frases en castellà per rebre els expedicionaris catalans. Òbviament, em pregunto per què. Deu ser que, malgrat que el Barça és un bon ambaixador de Catalunya, no ens sabem explicar prou bé a fora, o no ens deixen fer-ho.

Després de passar per l’estadi ens dirigim a l’Hotel Melià, on hi ha el quarter general de RAC1. Allà hi ha el martorellenc Eduard Pujol i tot de gent que es vol fer fotos amb nosaltres: que si Jordi Basté, Raül Llimós, els actors Jordi Ríos i Bruno Oro del Crackòvia… Els volem complaure a tots i ens hi fem fotos per deixar ben alt el nom de Martorell.

Més tard sortim cap a Piccadilly i ens ajuntem amb més gent de la capital del Baix Nord i rodalies: que si Quim Arpal, Juanjo Poo, Jordi Roche, Lluís Fernández, Esteve Esteve (del restaurant Ca l’Esteve)… Comencem a cantar i a treure banderes i la gent ens fa fotos. Hi ha un moment que irrompen quatre seguidors del Manchester en la marea blaugrana i es posen a cantar a plena veu. Es crea un perímetre de seguretat de seguida, ja que la pudor de suat és massa forta. Mai no he entès com és que hi ha gent que abomina el desodorant. Que no se senten la pròpia fortor? Hi ha una explicació creïble d’aquest fet? Per què?

A Trafalgar Square ens ajuntem amb el Ton Toset i son nebot, a més del Miquel Àngel Fernández, àlies Carumba. Ens fem les fotos preceptives amb la pancarta de la Penya Barcelonista i fem cap a Wembley, on topem amb quatre gats amb pancartes de la Spanish revolution. El públic resta més aviat indiferent malgrat algun crit del tipus: “Barcelona, no estás sola”. Ells semblen contents de manifestar-se, però el públic tria una altra banda sonora. Un dels cants més reproduït és el del Barça (només la primera estrofa, perquè a força gent li patinen les neurones entre “són molts anys plens d’afanys” i “són molts gols que hem cridat”).Un altre utilitza la música d’El cop, la inoblidable pel·lícula protagonitzada per Paul Newman i Robert Redford, i diu: “I si tots animem, i si tots animem, i si tots animem guanyarem! Laralala, lalà, lalà, larala, lalaralà, laralà”. Les erres i les eles es poden intercanviar i no passa res. Altres melodies també triomfen, com el “Boti, boti, boti, madridista qui no boti”, el “1899” o el “Campions”. Amb tot, l’estrella de la temporada és un famós cant d’homenatge a José Mourinho. (Per cert, que José és pronuncia amb jota catalana, ja que l’entrenador portuguès no és pas espanyol, com tampoc no ho era el defenestrat Bernd Schuster, a qui en els moments àlgids a Madrid el coneixien per Bernardo.) El tema estrella de la temporada, que segur que molts dels lectors ja coneixen, fa “¿Por qué?” i s’ho demana sis vegades.

Arreu de la ciutat, a més de tot de parafernàlia blaugrana (samarretes, jaquetes, bufandes, banderes, etc.), cal dir que hi predominava la senyera estelada, sobretot de triangle blau, en molta més proporció que no pas les estatutàries. Es veu que el públic del futbol comença a ser conscient de l’abast de la frase fusteriana que ha esdevingut aforisme: “La política, o te la fas o te la fan”. Jo crec que la frase es pot adaptar perfectament al futbol: “Això de barrejar política i esport, o ho fas tu o t’ho fan. I generalment en contra”. Així que molta gent era allà barrejant una cosa i l’altra alegrement, tal com fan tots els equips i seleccions nacionals, i també els híbrids com el FC Barcelona, que és més que un club i no cal preguntar-se per què.

Pel que fa al partit, no cal dir-ne gaire cosa perquè tothom ho va veure. En un esforç de síntesi es podria dir que  la cosa va anar així: 3-1. Al final, sardana amb aspersors al mig del camp i Valdés que agafa una senyera i la col·loca en una de les orelles de la Copa d’Europa. A la sortida de l’estadi de Wembley, vaig veure un parell de persones que compraven entrades usades. Per vendre-les a algú que pugui dir que va ser-hi? Per aconseguir coartada per a una aventura extraconjugal, una francesilla? Qui sap per què? Per què? Per què? Per què?



Publicat dins de Esports i similars | Etiquetat com a , , | Comentaris tancats a Els perquès del Barça

Adrià Arqué: “Pensa-t’ho dues vegades abans d’actuar”

Adrià Arqué Armestoy (Martorell, 1948) debuta com a cap de cartell dels socialistes martorellencs després d’haver format part de l’equip de govern liderat per Dora Ramon durant la legislatura 2003-2007. Aquest controlador aeri de professió ho tindrà difícil per fer remuntar el vol de la nau socialista en un context de desorientació del centreesquerra no nacionalista.

Edat:62
Lloc de naixement: Martorell.
Estat civil: casat.
Teniu fills: Sí, 3. Roger, Clara i Adrià.
Quin cotxe conduïu: un Alfa Mito.
Quina característica destacaríeu de la vostra manera de ser? Fer fàcil el més difícil.
Quina qualitat preferiu en una persona? Saber escoltar.
Què valoreu més dels amics? Poder-hi confiar.
Quin és el vostre defecte principal? El desordre.
En què preferiu passar el temps? Fer sortides per la muntanya.
Quina seria la vostra pitjor desgràcia? No ho sé.
De que treballeu? De tècnic de control de afluència de tràfic aeri.
Que voldríeu ser? El que sóc.
Quins dons natural us agradaria tenir? La paciència.
On voldríeu viure? A Martorell, a la Vila.
Quin és el vostre escriptor preferit? Gabriel García Márquez.
Quin és el vostre músic preferit? Chopin.
Quin és el vostre artista preferit? L’escultor grec Fídies.
Quin personatge històric valoreu més? Pèricles d’Atenes.
Què detesteu per sobre de tot? La supèrbia i la mediocritat.
Quin és el vostre lema? Pensar-ho dues vegades abans d’actuar.
Què és el que us agrada més de Martorell? La seva llum.
I el que menys? La quantitat d’infraestructuras que hi passen.
Vau votar a la consulta local sobre la independència? Sí.
Quina es la vostra porra per a les eleccions del 22-M? Crec que el més important i el que està en joc és la participació, voldria que fos el més alta possible.
Expliqueu el programa de la vostra formació en 5 línies.
La nostra voluntat és obrir l’Ajuntament al ciutadà i poder governar la ciutat amb la confiança de tota la població. El nostre programa de govern gira a l’entorn de 6 eixos principals: Lluita contra l’atur amb promoció i formació, donar contingut a la política cultural i per a joves, protecció de la vivenda per ajustar-la a les necessitats reals, lluitar per a la protecció dels drets socials i de la gent gran, millorar la seguretat ciutadana amb noves estratègies de convivència i tolerància i, finalment, millorar i simplificar la gestió municipal.

Publicat dins de Entrevistes | Etiquetat com a | Comentaris tancats a Adrià Arqué: “Pensa-t’ho dues vegades abans d’actuar”

Xavier Gómez Revuelta: “Tracta els altres com t’agradaria que et tractessin a tu”

Xavier Gómez Revuelta (Martorell, 1975) repeteix de número u de la formació ecosocialista com a alcaldable a la capital del Baix Nord. Algú la titllat de candidat 2.0, ja que Gómez és molt actiu al Facebook i al Twitter. Per al seu partit, el repte és rellevar el PSC com a partit de referència de l’esquerra local. El 2007, ICV va obtenir 1.068 vots, el 10% dels vots vàlids emesos i dos regidors.

 

Edat: 35
Lloc de naixement: Martorell
Estat civil: Casat
Teniu fills? 1 i un altre en camí
Quin cotxe conduïu? Normalment em desplaço amb tren i, si condueixo, habitualment ho faig amb una motocicleta Honda Transalp 650 cc
Quina característica destacaríeu de la vostra manera de ser? La fidelitat
Quina qualitat preferiu en una persona? La transparència
Què valoreu més dels amics? Precisament, que siguin els meus amics
Quin és el vostre defecte principal? La meva independència
En què preferiu passar el temps? Amb la família i amics/gues
Quina seria la vostra pitjor desgràcia? Perdre una persona estimada
De què treballeu? Educador social
Què voldríeu ser? Professionalment: Jubilat – Personalment: Vell
Quins dons naturals us agradaria tenir? Estic molt a gust amb mi mateix
On voldríeu viure? A Martorell, però més cohesionat i sostenible
Quin és el vostre escriptor preferit? Arturo Pérez-Reverte
Quin és el vostre músic preferit? Celtas Cortos
Quin és el vostre artista (pintor, escultor, etc.) preferit? N’hi han molts, no puc definir-me per un de sol
Quin és el vostre heroi/heroïna de ficció preferit? El Capitán Alatriste
Quin és el vostre equip de futbol preferit? No m’agrada el futbol
Quin personatge històric valoreu més? Miguel Núñez
Què detesteu per sobre de tot? La falsedat
Quin és el vostre lema? Tracta els altres com t’agradaria que et tractessin a tu
Què és el que us agrada més de Martorell? La seva ubicació privilegiada, amb dos rius que el travessen
I el que menys? Les excessives insfraestructures que ens travessen
Vau votar a la consulta local sobre la independència? Sí
Quina és la vostra porra per a les eleccions del 22-M? CiU 10 – ICV 5 – PSC  4 – PP 1 – ERC 1
Expliqueu el programa de la vostra formació en 5 línies: ICV Martorell volem un Martorell de futur sostenible socialment, econòmica i territorial, per aquest motiu creiem que calen grans pactes, i no un govern monocolor que només es preocupa per uns i no per tothom. En primer lloc, un gran pacte polític i social per canviar el model de creixement, aprofitant el que tenim sense destruir encara més el nostre territori, com els rius, que cal preservar-los. També cal un gran pacte per oferir a la ciutadania més recursos per sortir de la crisi: formació, ocupació, suport socioeconòmic, habitatge, educació… I per últim, un gran acord per fer que la gent de Martorell se senti orgullosa de ser-ho, potenciant la cultura, la participació, el civisme, l’esport… En definitiva, volem un Martorell que creixi socialment, i no només territorialment. A Martorell cal una manera diferent de fer política, i nosaltres volem marcar la diferència.

Publicat dins de Entrevistes | Etiquetat com a , | Comentaris tancats a Xavier Gómez Revuelta: “Tracta els altres com t’agradaria que et tractessin a tu”

Adolf Bargués: “Què et diu el cor? Fes-ho”

Adolf
Bargués i Asturias (Martorell, 1968) és el flamant candidat d’ERC a l’alcaldia
de Martorell. Conegut tant per la seva vinculació als Amics de Sant Antoni
Abat, del qual n’és president, com per la seva feina al capdavant d’una ETT,
encara les eleccions amb el repte de frenar en l’àmbit municipal la davallada
dels republicans en els àmbits nacional i estatal. El 2007, amb Jordi Parera
com a cap de cartell, ERC va obtenir 670 vots, un 6,27% dels vots vàlids emesos
i un regidor.

 

Edat: 42
Lloc de naixement: Martorell
Estat civil: Casat
Teniu fills? Dues filles de 18 i 14 anys.
Quin cotxe conduïu? Un VW Golf.
Quina característica destacaríeu de la vostra manera de ser? La
curiositat infinita per tot el que m’envolta.
Quina qualitat preferiu en una persona? La lleialtat als seus valors,
siguin els que siguin.
Què valoreu més dels amics? Que de tant en tant et diguin el que no vols
sentir.
Quin és el vostre defecte principal? La dispersió.
En què preferiu passar el temps? Fent el que millor convingui a l’ànima.

Quina seria la vostra pitjor desgràcia? La manca d’ideals.
De què treballeu? Sóc empresari.
Què voldríeu ser? El que sóc ja m’està prou bé.
Quins dons naturals us agradaria tenir? Els mateixos de l’Hiro Nakamura,
la cronokinesi (poder controlar la velocitat del temps).
On voldríeu viure? Al lloc on he escollit, casa meva.
Quin és el vostre escriptor preferit? Va marcar-me especialment Bertrand
Russell.
Quin és el vostre músic preferit? Bach.
Quin és el vostre artista (pintor, escultor, etc.) preferit? Leonardo da
vinci.
Quin és el vostre heroi/heroïna de ficció preferit? L’Obèlix.
Quin és el vostre equip de futbol preferit? El Barça.
Quin personatge històric valoreu més? Alexandre el Gran.
Què detesteu per sobre de tot? La covardia.
Quin és el vostre lema? Que et diu el cor? Fes-ho.
Què és el que us agrada més de Martorell? Els nostres convilatans.
I el que menys? La supèrbia.
Vau votar a la consulta local sobre la independència? Oi tant, mai he
descuidat el meu deure com a ciutadà lliure i crític de fer sentir la meva veu.
Quina és la vostra porra per a les eleccions del 22-M? CiU 9, PSC 4,
IC-V 2, Esquerra 3, PP 2, PxC 1
Expliqueu el programa de la vostra formació en 5 línies:

Per a Martorell és prioritari garantir que no s’eixamplin
les diferències de classe, amb polítiques molt creatives de lluita contra
l’atur i la exclusió social.

La sostenibilitat econòmica, social i ambiental ha de
prevaldre sobre totes les intervencions, inclús les que ja han estat
dissenyades (per exemple, l’ARE del riu). En aquesta legislatura serà on
realment es veurà qui es bon gestor o no. Cal ser atrevit com mai, ja que la
situació és excepcional.  

Publicat dins de Entrevistes, Política | Etiquetat com a , , | Comentaris tancats a Adolf Bargués: “Què et diu el cor? Fes-ho”

Francesc Xavier Arpal: “Quan més em xiulen més m’aplaudeixo”

 /* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;}

Francesc Josep Arpal Macià (Barcelona, 1961) és el cap de
llista del Partit Popular de Martorell. Regidor a l’oposició durant dues legislatures, encara
aquestes eleccions amb bons auguris per a la formació que lidera en l’àmbit
local.

Edat: 49 anys
Lloc de naixement: Barcelona
Estat civil: Casat
Teniu fills? Sí, un fill
Quin cotxe conduïu? Renault Laguna
Quina característica destacaríeu de la vostra manera de ser? La perseverança
Quina qualitat preferiu en una persona? La honestedat
Què valoreu més dels amics? La sinceritat
Quin és el vostre defecte principal? Ser tossut
En què preferiu passar el temps? Depèn del moment i de les circumstàncies.
Quina seria la vostra pitjor desgràcia? La guardo per a mi
De què treballeu? Sóc ferroviari.
Què voldríeu ser? Em conformo amb el que sóc.
Quins dons naturals us agradaria tenir? Si fossin bons, tots els possibles.
On voldríeu viure? A on visc
Quin és el vostre escriptor preferit? En tinc molts.
Quin és el vostre músic preferit? En tinc també molts. Pianistes, trompetistes,
etc.
Quin és el vostre artista (pintor, escultor, etc.) preferit? També en tinc
molts en general i en particular com a pintor Paul Gaugin i com a cantant,
Frank Sinatra.
Quin és el vostre heroi/heroïna de ficció preferit? Ara no en tinc, de petit
era el Capitán Trueno.
Quin és el vostre equip de futbol preferit? L’Espanyol.
Quin personatge històric valoreu més? En tinc també molts, Marco Polo, Napoleó,
Churchill.
Què detesteu per sobre de tot? La ingratitud.
Quin és el vostre lema? Quan més em xiulen més m’aplaudeixo
Què és el que us agrada més de Martorell? Que es un poble ben comunicat.
I el que menys? La manca de cohesió entre els diferents barris i la manca de
zones d’oci.
Vau votar a la consulta local sobre la independència? No, no m’agrada perdre el
temps.
Quina és la vostra porra per a les eleccions del 22-M? CiU 10, PSC 5, PP 3,
IC-V 2, ERC 1
Expliqueu el programa de la vostra formació en 5 línies:

Els eixos bàsics del nostre
programa electoral van dirigits a les persones. La reducció d’impostos,
aplicant les bonificacions que la llei ens permet, augment de la seguretat
ciutadana  per garantir la llibertat dels
que complim las normes i paguem els nostres impostos i l’ajuda a la família en
tot els seus àmbits. Facilitar l’accés a l’habitatge fent més útil l’empresa
municipal Martorell Gestió de sòl. No empadronarem els immigrants il·legals i
es retiraran les ajudes a aquells que no respectin les nostres normes i els
nostres costums. Defensem a l’Ajuntament l’estricte compliment de la Llei en
referència al bilingüisme real de la nostra societat. No acceptem actes
d’insubmissió administrativa a la sentència del Tribunal Suprem.

Publicat dins de Entrevistes, Martorell | Etiquetat com a , | Comentaris tancats a Francesc Xavier Arpal: “Quan més em xiulen més m’aplaudeixo”

Josep Carol: “La missió de la literatura és recrear la vida, segons la visió de cada escriptor”

Josep Carol i Archs (Martorell, 1929) és ras i curt, fins que algú no demostri el contrari, el millor escriptor martorellenc viu. Resident a Barcelona des de fa una pila d’anys, parlo amb ell de la seva activitat literària i de la seva visió de l’ofici d’escriptor.

– Josep, tu ets un lector empedreït, oi?

Ni un sol dia a la meva vida sense un llibre a les mans. Hi ha hagut temporades en què he llegit un llibre per dia. Autors de tots els gèneres i de totes les èpoques i països. A la meva biblioteca tinc uns 9.000 títols.

– Mai no has cregut gaire en les escoles d’escriptura. Per què?

La intel·ligència, la imaginació, la sensibilitat, en fi, el dot creador, es té o no es té. Es neix amb ell i res ni ningú no pot inculcar-lo. Ara bé, a les escoles d’escriptura poden donar bons consells complementaris: lectures, temes a escollir, detalls de perfeccionament… Però mai no poden ensenyar a ser escriptor. La potència creativa no es pot ensenyar.

-Com és que et vas engrescar amb la literatura i no vas exercir d’advocat?

Als 15 anys vaig guanyar un concurs de contes convocat per la diòcesi de Barcelona, que anys més tard guanyaria Montserrat Roig. Érem 800 participants i aquell dia -28 d’abril de 1945- vaig veure clarament que el meu destí era la ploma. Vaig estudiar Dret perquè el meu pare, amb molt encert, em digué que viure de la literatura era dificilíssim i calia tenir una base econòmica. La carrera la vaig fer sense cap vocació i la vida me l’he guanyada per camins aliens al món jurídic.

– És fàcil viure de l’escriptura?

Ja et dic: dificilíssim. Ara no tant, és veritat. A mi no m’ha preocupat mai això. Les lletres són per a mi una apassionada vocació i no una forma de guanyar-me el pa. D’aquí que només escrigui quan sento la necessitat imperiosa de desenvolupar un tema que m’obsessiona i treure’l fora. És com un part per a una dona. Mai no he escrit per complir un encàrrec o complaure persones o idees, sinó solament pels meus pensaments, sentiments i sensacions, amb plena sinceritat, encertat o no.

– Creus que els escriptors actuals en català estan a l’alçada dels precedents?

Ara hi ha més gent que estudia, que viatja, més informació i relacions, més concursos i més editorials. Tot això esperona a escriure i, per tant, hi ha més quantitat d’escriptors que mai. Quant al nivell conjunt, és millor que abans, si bé no hi ha la constel·lació de grans estrelles. No veig que ara coincideixin figures semblants a Pla, Sagarra, Riba, Carner o Eugeni D’Ors.

– I els escriptors en castellà?

Exactament igual. Més quantitat i un nivell conjunt com mai, però no hi ha un equivalent a Unamuno, Baroja, Ortega, Machado, García Lorca o Miguel Hernández. Succeeix el mateix en totes les altres arts. Vivim temps de pobresa creativa, amb una excepció: l’arquitectura, que s’ha convertiten el gran art actual.

– Alguna vegada m’havies comentat que la literatura és meravellosa, però que al món literari hi sovintegen les ganivetades.

L’escriptor treballa amb el més important i elevat material: la paraula. I necessita de la imaginació, l’observació, la intuïció, la intel·ligència i la cultura. Aquesta combinació és una festa per a l’esperit i de l’esperit. Plaer de plaers. Mes hi ha el món literari: competitivitat, enveges, incompatibilitats personals i ideològiques, diferència de valors, lluita d’interessos…

– Et reca no haver pogut publicar algun llibre que voldries treure?

A banda de nombrosos articles en diaris i revistes d’arreu d’Espanya i alguns països americans (Mèxic, Colòmbia i Veneçuela), he escrit dotze llibres i me n’han publicat onze. Tan sols una novel·la, titulada El hombre infinito, resta inèdita. És molt original i díficil, i comprenc que les editorials, malgrat reconèixer els mèrits del llibre, temin el fracàs econòmic. Massa minoritària, em diuen. Sé que dintre de vint o trenta anys –jo no ho veuré– algú la publicarà.

– Quins consells donaries als escriptors ambiciosos?

Fidelitat a si mateixos, buscar l’excel·lència i no portar pressa.

– I als que no ho són tant, però els agrada escriure?

Mentre s’escriu se sent un immens plaer i aquest és el millor premi. Que llegeixin molt i molt bo, que escriguin moltíssim i corregeixin sense por –s’ha de ser molt dur amb un mateix– i viure al màxim. La missió de la literatura és recrear la vida, segons la visió de cada escriptor.

Publicat dins de Entrevistes | Etiquetat com a , , , | Comentaris tancats a Josep Carol: “La missió de la literatura és recrear la vida, segons la visió de cada escriptor”

Leonardo Urrutia: “Els Estats Units contemplen amb preocupació (i ara més que mai) tot el Magrib”

Leonardo Urrutia Segura (7 d’abril de 1955) és dirigent de l’associació solidària Aún Sáhara (http://aunsahara.wordpress.com) d’ajut al poble sahrauí. Va viatjar al Sàhara Occidental per vegada primera el 1981, d’on va sortir un article per al setmanari Actual i un llibre, el segon a tot l’Estat, que explicava el conflicte.

Què ha passat a última crisi al Sàhara Occidental?

Al Sàhara Occidental ocupat s’estan cometent abusos brutals contra éssers humans indefensos. Violacions sistemàtiques de nenes, tortures de defensors dels drets humans, assassinats i tot tipus de vexacions a gent culturalment i ètnica diferent a la marroquina. Això és una infàmia duradora i persistent que es dóna des de fa 35 anys, amb alts i baixos en el temps. Estem davant l’intent de destrucció de la identitat cultural d’un poble i del
robatori violent del territori legítim, de la seva pàtria i dels seus continguts.

Quin paper juguen els Estats Units en tot plegat?

L’exèrcit marroquí es va desplomar amb estrèpit al desert saharui, tot i ser un dels millor equipats d’Àfrica i gaudir d’un suport tecnològic, logístic i econòmic extraordinari: els Estats Units amb els seus satèl·lits, Israel amb la seva assessoria militar, França amb suport polític i armat. Sense oblidar el finançament generós de l’Aràbia Saudita. Tots plegats no van poder vèncer aquest petit poble. Per això van enganyar el Front Polisario demanant un alto el foc amb la promesa de celebrar un referèndum d’autodeterminació, que fins ara no ha tingut lloc. Tot això amb la complaença de polítics i lladres de tota mena, còmplices d’atropellaments criminals. Han abocat els sahrauís al sofriment constant pel sol delicte d’haver nascut immensament
rics en una terra, en un desert i enfront d’un oceà. Els Estats Units  contemplen amb preocupació (i ara més que mai) tot el Magrib. L’OTAN, braç armat dels EUA, no vol que canviï l’statu quo de la zona. Però les societats del Magrib, més de 200 milions de persones, majoritàriament joves i sense futur, no es detindran fins a assolir la democràcia, la justícia i la distribució racional dels recursos i els mitjans de vida. Urgeixen solucions polítiques a tanta immundícia acumulada per règims corruptes i despòtics. Com el de Mohamed VI, que té més diners en comptes fora del Marroc que el PIB del seu país. Si Europa i els EUA no apliquen solucions polítiques i econòmiques en aquests països, tot el nostre sistema de vida còmode i privilegiat acabarà per anar-se’n en orris. No hi caben ja les solucions policials o militars. La història demostra que els pobles clarament motivats i objectivament necessitats són els que canvien i decideixen el rumb dels temps.

S’ha dit que un Sàhara Occidental convertit en estat feble podria servir de base a Al-Qaida.

Absolutament impossible. Almenys en el territori controlat pel front Polisario. Ho sé objectivament. L’he visitat i el visito amb militars. És un territori controlat per forces de la RASD i això vol dir que en aquest desert no es mou un llangardaix sense que ho sàpiguen els soldats sahrauís.

Hi ha cap relació entre la revolta sahrauí i les que s’estan esdevenint al nord d’Àfrica, Tunísia i Egipte, particularment?

No, excepte la d’una situació d’abandó i injustícia, que no atenen com haurien els organismes internacionals ni els països dominants de l’hemisferi occidental. Per què no s’ha celebrat encara un referèndum d’autodeterminació al Sàhara? Per la mateixa raó que no s’atenen altres
qüestions que estan en l’agenda, però que ningú s’atreveix a abordar. Fins que el poble anònim diu prou. El cas concret del Sàhara és especialment vergonyós. Polítics com Zapatero, i altres que el van precedir, estan donant en aquest cas i en d’altres l’exacta mesura de la seva capacitat ètica, política i intel·lectual. I és que aquesta bestiola anomenada capital financer, anònim, omnívor, pateix una feroç bulímia.

Te cap sentit la proposta d’autonomia que Zapatero, segons WikiLeaks, ha fet al rei Mohamed VI?

Zapatero és un ximple. Per desgràcia, no és menys intel·ligent que “El senyor de los hilillos”, Rajoy. I Aznar i Felipito Tacatún… Tots ells poden distingir-se pel seu servilisme davant els interessos bastards dels que saquegen el Sàhara Occidental i molts altres llocs. Espanya és des de
1975, en tant que antiga colònia del Sàhara Occidental, segons les resolucions de les Nacions Unides i d’acord amb el dret internacional en matèria de descolonització, la potència administradora del territori. És a dir que hauria de d’afavorir la solució definitiva del conflicte i vetllar pel compliment de les resolucions de l’ONU. Llavors, per què no porta a terme cap tasca de les que li corresponen? Pel xantatge de les pasteres? Pel tràfic d’haixix i altres al·lucinògens vegetals? Pels negocis d’armes i mines antipersona i antitanc que mantenen empreses nostres amb l’exèrcit marroquí, finançades pel Banco de Santander? Per les enormes reserves del banc pesquer saharià? Pels fosfats? Pel petroli que se sap que existeix al territori del Sàhara Occidental? Pel gas?

Quines diferències substancials hi ha entre el Sàhara i altres territoris que demanen exercir el dret a l’autodeterminació?

Les diferències en status polític entre el cas del Sàhara Occidental i altres territoris vénen marcades pels processos històrics i les lleis internacionals vigents que hi fan referència. El cas més semblant al del Sàhara Occidental es va donar amb Timor Oriental, que va ser un procés molt dur però que va acabar bé. Per això és bo que es matisi i es treballi correctament l’explicació política sobre aquests conceptes, similars i relacionables, però no sempre idèntics, com són la lluita per la independència d’un territori envaït o subjugat, sobre l’emancipació de les colònies, les neocolònies, la lluita per l’autodeterminació, la lluita revolucionària d’alliberament, etc.

Publicat dins de Entrevistes, Política | Etiquetat com a , , | Comentaris tancats a Leonardo Urrutia: “Els Estats Units contemplen amb preocupació (i ara més que mai) tot el Magrib”

Jaume Gil i Llopart: “Sembla que encara no ens hem adonat que nosaltres som també medi ambient, que formem i som natura”

Jaume Gil i Llopart (Martorell, 1969) és el director del Festival de Cinema de Medi Ambient (FICMA) a Barcelona. L’associació FICMA organitza aquest festival des de 1993, la qual cosa el converteix en el més antic del món.

El FICMA ha assolit a Barcelona i al Prat de Llobregat la 18a edició. Quines són les claus de l’èxit?

No hi ha clau d’èxit, aquest sempre ha estat un Festival necessari perquè mitjançant l’entreteniment estem fent una tasca sensibilitzadora, informadora i formadora sobre temes que tenen a veure amb el medi ambient. És a dir, pel·lícules que parlen sobre nosaltres i el nostre entorn i ens fan obrir els ulls per ser més respectuosos no ja sols amb el nostre planeta, sinó també amb les nostres futures generacions. Per aquest motiu el Festival genera moltes activitats educatives com Mostres (la que aquests dies visita Martorell), cicles i la més gran biblioteca audiovisual en línia destinada als centres educatius com a eina de reforç escolar.

 

Arribar a la sisena edició del mateix festival a Martorell també és insòlit, oi?

És responsable, no insòlit. Estem d’acord que el que es presenta no són pel·lícules comercials, molt mediàtiques i amb trames d’acció (malgrat que algunes de les nostres també en tenen). Són pel·lícules desconegudes, independents, amb les quals s’ha de fer una tasca de difusió important per convèncer el gran públic perquè hi vagi. Però aquest és un Festival necessari: un servei públic. Per aquest motiu l’entrada és lliure, perquè és un cinema que ens educa, parla sobre nosaltres i ens fa créixer com a persones. I encara que no sigui un Festival de grans audiències, malgrat que malauradament pels moments que estem vivint el tema del medi ambient cada cop és més popular i acapara molts minuts en el telenotícies i planes en els diaris, hi ha de ser per la seva funció social.

 

De les pel·lícules del cicle d’enguany, en vols ressaltar cap per algun motiu especial?

M’és molt difícil ressaltar-ne cap perquè pensa que la Mostra està fetes d’aquelles pel·lícules que han passat pel Festival, que han tingut una rebuda molt bona i que tenen en sí grans valors. És una Mostra molt variada i toquem molts temes que tenen a veure amb el medi ambient. Hi ha una pel·lícula, Play Again, que parla de com les noves tecnologies ens separen d’alguna manera de la natura. Molts nanos veuen la natura través d’una pantalla i no hi interactuen. Tema força interessant per revisar, no?

A hores d’ara, amb la crisi que patim, ha tornat a quedar el medi ambient com la ventafocs dels governs?

 

Sembla que encara no ens hem adonat que nosaltres som també medi ambient. Formem i som natura, venim de la terra i quan morim tornem a ella. Formem un tot amb ella i no som uns agents externs. El medi ambient és un tema tan seriós com tots els altres, i part de la crisi que sofrim té a veure amb no escoltar la natura i portar una vida de consum insostenible, on comprar i tirar ha estat el leitmotiv de les ultimes dècades. Però em consta que des de les administracions això està canviant i hi estan treballant.

 

Pel que fa a la presència del català en les pel·lícules exhibides, sembla que és més alta que en altres circuits.

El nostre Festival és molt de documentals, i Catalunya té un molt bon planter de realitzadors especialitzats en aquest gènere.

 

A més del medi ambient, un altre dels teus interessos és el cinema fantàstic de terror. Vas ser un dels guionistes de Kibris: la ley del equilibrio, una pel·li de 2005. Acceptem Paula Vázquez com a actriu?

Ha! Ha! Ha! El meu interès en aquest gènere va ser una mica forçat per les circumstàncies. He de dir que la Paula és una gran professional i, sí, una actriu encara no descoberta. Quin
caos de rodatge! I ella en tot moment va estar allí implicant-s’hi, aguantant temperatures extremes amb molt bon humor i animant la resta de l’equip. Per a mi va ser una gran experiència treballar amb ella i té tota la meva admiració. Cosa que no puc dir d’altres estrelles més reconegudes i, entre cometes, “serioses”. Definitivament, acceptem la Paula com a actriu i espero que algun dia ho pugui demostrar. No amb aquesta pel·lícula, és clar, que era horrorosa. La pel·lícula, no ella. Ha! Ha! Ha! L’hauria d’haver firmat amb un pseudònim. Mare de Déu! Per què vam treure allò?

Una altra faceta teva va ser la de director de la Mostra Lambda de Cinema Gai i Lèsbic de Barcelona. Quin balanç fas del teu pas per la mostra?

Bé, quan vaig agafar aquest projecte el vaig agafar amb la mateixa idea que treballem el del medi ambient. Utilitzar el cinema no només com a entreteniment, sinó com a eina sensibilitzadora, educativa i que pogués fer una tasca social. En la meva etapa de director en aquest Festival vaig portar el Festival al centre de Barcelona i en un cinema comercial.
Vaig treballar per fer un Festival per a tots els públics sense distincions d’opcions sexuals i que fos un punt d’encontre i de diàleg entre persones diferents. Per a mi la diversitat i el
respecte són molt importants. Va ser una etapa molt enriquidora.

També ets assessor del Fictgay de Mèxic (Festival de Cine i Teatre Gai). És aquest país d’Amèrica Central un territori hostil?

No. És un territori amb moltes ganes de sortir endavant, de lluitar per les llibertats i amb moltes ganes de fer coses. Per a mi és un plaer treballar també allí. S’aprèn molt i et dóna una visió global molt interessant.

Publicat dins de Cultura, Entrevistes | Etiquetat com a , , | Comentaris tancats a Jaume Gil i Llopart: “Sembla que encara no ens hem adonat que nosaltres som també medi ambient, que formem i som natura”