Daniel Gasulla: “Jo crec que la sardana no morirà mai”

Daniel Gasulla i Porta (Martorell, 1970) és el
primer dels entrevistats en aquesta secció que té una entrada a la Viquipèdia,
l’enciclopèdia lliure de referència. Farmacèutic de professió, és conegut per
ser músic i compositor de sardanes. Actualment dirigeix la Cobla Contemporània,
amb la qual opta en 8 categories als Premios de la Música organitzats per l’Acadèmia
Espanyola de les Arts i les Ciències de la Música.

 

– Una farmàcia és un negoci molt absorbent.
Et deixa temps per assajar, dirigir i compondre?

 

La meva tasca laboral com a farmacèutic és al
Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya i a la tarda dono un cop de
mà a la farmàcia de la meva dona. Tot i amb això, molts cops a hores gairebé
encara de matinada, tinc temps per compondre. Referent als assaigs de la cobla,
ho fem una nit a la setmana, de 22 a 24 h. Potser sembla tot plegat un pèl
estressant, però al final un s’hi acaba acostumant.

 

– Em dius que la música per a cobla passa
per hores baixes. Per què?

 

Ja fa uns quants anys que la sardana està
malalta, sobretot per la banda dels balladors, ja que pel que fa als músics
gaudeix d’un molt bon estat de salut. El jovent no acaba de voler conèixer la
sardana i això és preocupant. Encara ho és més la desaparició de colles
sardanistes per manca de dansaires. No és un panorama massa engrescador, però
entre tots (dansaires, músics, administracions, amants de la música…) hem de
posar-hi tots els recursos per poder capgirar aquesta tendència negativa.

 

– Amb tot, sempre m’ha donat la impressió
que la sardana té una mala salut de ferro.

 

Reprenent una mica el tema anterior, cal dir
que és veritat. Fa força anys ja que la sardana no gaudeix de bona salut, però
a empentes i rodolons, i sobretot amb persones que tiren amb força com és el
cas a Martorell de l’amic Màrius Escoda, la sardana va persistint. Jo crec que
la sardana no morirà mai.

 

– Hi ha dades esperançadores: la Cobla
Contemporània ha venut una xifra de discos respectable.

 

Del darrer treball en portem venuts uns 1.500
des de l’estiu passat. Ara bé, entre tots els nostres treballs (Sardaxou,
Contemporanis, Fent Amics i l’Audició) n’hem venut la
xifra de 15.000 CD, aproximadament… Són uns números que fan molt goig.

 

– Tens fama de ser un bon autor de sardanes
revesses. Explica’ns als profans què és això.

 

La sardana revessa és sobretot una “baralla”
matemàtico-musical entre el compositor i el revessaire. La revessa és una
sardana amb curts i llargs, com totes, però gairebé no hi ha diferències entre
les tirades. Els revessaires fan sumes i restes amb els motius que escolten per
poder així encertar el tiratge final de la sardana.

 

– Tot plegat, n’has compost més de cent,
oi?

 

Actualment tinc compostes setanta-set
sardanes, més d’un centenar de sardanes revesses, diversos arranjaments de
ballables per a cobla, ballets per a cobla i un esbós simfònic per a cobla i
timbales estrenat a Esparreguera l’any 2006.

 

– Una altra faceta teva és la de compositor
d’himnes. En vas fer, per exemple, el del Miró Martorell Futbol Sala. Diu Josep
Maria Espinàs que prefereix els cants als himnes.

 

Fins ara he escrit dos himnes, el de la
Facultat de Farmàcia i, com bé comentes, el del Miró Martorell. Va ser una
experiència molt bonica poder fer un himne per a l’equip de futbol sala que
aleshores estava a la màxima categoria. Comparteixo, però, les paraules de
l’Espinàs en el fet que prefereixo posar música a un cant, sardana o algun
altre text que no pas compondre un himne.

 

– Com és que comparteixes les teves
partitures a Internet?

 

Avui en dia s’han d’aprofitar les tecnologies
de la informació i comunicació. És per això que vaig “deixar” totes les
partitures a Internet, perquè així les cobles poguessin accedir a les meves
sardanes d’una manera més senzilla, sense esperar que jo els les enviï per
correu ordinari.

 

– Encara que no visquis a Martorell, t’hi
mantens vinculat artísticament: hi ha obres teves que s’han estrenat aquí,
dedicataris martorellencs, escenaris locals…

 

Martorell ha estat el meu bressol, tant
personal com musical, i això ho duré sempre amb mi. De totes maneres hi vinc
força sovint, ja que la meva mare viu a la Vila i m’agrada també retrobar-me
amb amics. He compost moltes sardanes dedicades a Martorell i a la seva gent,
entre les quals m’agradaria destacar les dedicades a la meva família (“L’Avi
Quico”, “Enllaç d’Argent”, “Tot això i seguit”, “La Iaia Montse”…).

 

– Tens prevista alguna actuació més o menys
propera a Martorell?

 

Pel que fa a la cobla, com a director no sempre
vaig a les actuacions, ja que la cobla és una formació que toca les sardanes
sense director. De totes maneres, aprofito per fer propaganda de la cobla Contemporània,
perquè ens faria molta il·lusió poder actuar a Martorell i fer-ho passar bé a
la gent. Quant a composició, estic treballant en una sardana que s’estrenarà el
mes de juny d’enguany.

Publicat dins de Entrevistes | Etiquetat com a , | Comentaris tancats a Daniel Gasulla: “Jo crec que la sardana no morirà mai”

Xavier Zamarra: “A casa nostra s’elaboren uns vins excepcionals”

Xavier
Zamarra Vidal (Martorell, 1981) ha gosat obrir un negoci en aquests temps
difícils, el Celler d’en Xavi, una botiga especialitzada en vins i caves amb un
espai de degustació. Segur que sap que cal que vinguin molt mal dades perquè el
públic prescindeixi de l’alcohol.

No sé per
què, però aquí dintre em sento una mica com a la pel·li Entre copes. Per
cert, per què el protagonista de la pel·li li té aquella mania atroç al merlot?

Deixa’m
dir que no me’n recordo gaire, de la pel·li. Però el que et puc dir és que
em va sorprendre molt que el protagonista guardés com un tresor una ampolla de
Cheval Blanc del 61, que les varietats que té són
57% cabernet franc i 40% merlot. Així que no s’entén
gaire, i més veient al final com es beu un vi tan exquisit i tan car
amb gots de plàstic i una hamburguesa. No es pot criticar una varietat perquè
a cada vinya, a cada continent i a cada trosset de terra s’hi expressa de
diferent manera. Personalment, he provat merlots excepcionals d’igual
manera que varietats tan autòctones nostres com la samsó, el xarel·lo, etc.

Així que
aquest espai abans era un celler.

Sí, era un
celler. En conservem la majestuosa premsa que ens rep a l’entrada i podem
prendre una copa als cups on antigament s’abocava el raïm i es trepitjava. D’allà
podem veure els cairons (rajoles quadrades) d’un color grana fosc amb dues
arcades originals. Les parets són de pedra. Ha tornat una mica a l’origen pel
qual va ser construït. Per tenir-hi vi és fabulós; tanques els ulls i sents el
traginar de les antigues portadores.

Estàs
estudiant per a tastavins. N’hi ha pocs en aquesta comarca, oi?

Bé, jo sóc
enòleg i ara estic acabant els estudis per ser sommelier. A casa venim de ser
pagesos i fer vi, que el veníem fins fa uns 15 anys, potser els últims del
poble. He nascut entre ceps, bótes i l’olor de vi, i sempre ajudant en les
tasques del celler i la vinya. Després d’acabar els estudis d’enologia
vaig entrar a treballar en diversos cellers fins estar durant uns anys a
Gramona, on he après tot el que sé. Vaig deixar les caves i bodegues
per engegar aquest projecte personal. És aquí on m’adono que de fet sí que en
som poquets, potser en aquesta comarca no corren bons moments: poca vinya
i pocs elaboradors. I això que durant uns anys vam tenir DO Martorell (ara som
Penedès i cava).

Sovint els
viticultors del país es queixen que els seus vins són més difícils de trobar
als restaurants que els Rioja. Això té sentit?

Cada vegada
menys. De fet, jo puc afirmar que els clients demanen molts vins de
Catalunya. També ho podem veure amb vins que s’elaboren de varietats autòctones de
Catalunya i amb bodegues nascudes fa pocs anys amb projectes joves i
autèntics. Però sí que és veritat que ens cal molta divulgació i ajudes per fer
veure a la restauració, i sobretot al públic en general, els grans vins del
nostre país

Fa uns anys,
en un tast amb els ulls tancats fet a França, els vins joves del Penedès van
sortir més ben parats que els Rioja novells.

Al Penedès
tenim unes varietats autòctones meravelloses. Fa molts anys que les bodegues es
van modernitzar amb tecnologia gràcies a l’impuls del cava. El Penedès té
un clima genial per fer vins joves, frescos i divertits, i potser fa molts
més anys que s’hi elaboren aquests tipus de vins amb caràcter seriós. A la Rioja
potser s’havien treballat més els vins de guardar. Així doncs, no és d’estranyar
que els desbanquem .

 

Què vol dir
això dels sulfits que surt a les etiquetes dels vins? És bo que en continguin,
de sulfits?

El sulfits són
restes de sulfurós que conté el vi. És un conservant natural del vi i prové del
sofre; evita que es torni agre o que envelleixi ràpidament. Fa segles que
es coneixen les seves propietats antioxidants i antifúngiques. Abans se li
afegia al vi amb una metxa de sofre que es cremava. Ara es fa en estat liquat,
però més controlat i amb anàlisis. No és perjudicial. De fet, molts aliments en
contenen, només és de caràcter informatiu que surt a les etiquetes, per
legislació europea. Segurament avui dia, amb la gran higiene de les bodegues,
és quan menys en conté, el vi.

La majoria
de referències que tens aquí són del país, oi?

Sempre he
pensat que, si estimo la meva terra i la gent que treballa per fer-la més
digna amb esforç, s’ha d’apostar pel que tenim a casa. I a casa nostra
s’elaboren uns vins excepcionals, així que aposto per vins del país i sobretot
per bodegues petites que cuiden la terra, l’entorn i en fan emblema. Encara
que en el món del vi no s’ha de ser un extremista, perquè a cada lloc
s’elaboren coses excepcionals. Aquí tenim vins de totes les DO d’Espanya i
alguns vins internacionals.

Escolta, no
és una mica exagerat això de parlar de “cultura del vi”? Perquè no es parla de
“cultura de la Fanta”. 

Segurament
que la Fanta no descriu res més que un refresc. En canvi, el vi engloba
sentiments, els esforços de viticultors generació rere generació, dóna plaer a
un públic heterogeni de totes les escales socials, ha modificat el
territori… Prové de l’antiga Mesopotàmia i ha tingut déus en el passat.
Per als cristians és la sang de Crist. El més important és que el vi canvia i
es modifica amb els diferents gustos, a més de la gran varietat.

Divins,
Gaudeix-t’ho, El Celler d’en Xavi… Martorell és receptiu a establiments com
el teu?

Jo porto
quatre mesos i el que sí et puc dir és que hi ha hagut una gran rebuda per part
de la gent del poble. Estic content i agraït que cada persona pugui trobar
el seu espai al celler, des de qui vol comprar una ampolla de vi a qui vol ser
assessorat, fins a la persona o colla d’amics que volen prendre la seva
copa tot acompanyant-la d’una agradable conversa. Jo crec que sí que és
receptiva la gent, perquè cada dia arriben noves persones que els encanta
passar una estona tranquil·la en aquest celler.

Publicat dins de Entrevistes | Etiquetat com a , | Comentaris tancats a Xavier Zamarra: “A casa nostra s’elaboren uns vins excepcionals”

Josep Arqué: “Només tinc 9 anys, però ja m’agradaria poder conduir pel carrer i anar a col·le amb cotxe”

Josep Arqué Antonijuan (Martorell, 2001) és un noi que apunta maneres en el món del kart. Iniciat en la conducció d’aquests vehicles l’any 2008, ara competeix com a aleví i ha resultat subcampió de l’Open OJP de Catalunya.

 

Escolta, però tu ja tens carnet de conduir?

No, només tinc 9 anys, però ja m’agradaria poder conduir pel carrer i anar a col·le amb cotxe.

 

Així que ara et toca córrer com a petit dels alevins (categoria entre 9 i 11 anys). Això fa que t’hagis d’espavilar més, oi?

Sí, quan vaig començar anava més enrere, però sempre em vaig classificar per a totes les curses. Perquè a vegades som 50 nens en una cursa i només poden córrer 34. Llavors es fan classificatòries, però jo sempre he pogut classificar-me.

 

Per què et dediques als karts i no al futbol o els escacs?

És que els karts és el que mes m’agrada des del dia que vaig provar un kart cross que van portar els Reis al meu germà gran, el Pere. A més, ara ja guanyo i m’ho passo molt bé. Però també jugo a tennis i vaig al Club Natació Martorell a nedar tres cops a la setmana, per
estar fort.

 

Què en pensen els teus pares, d’aquesta afició?

Els agrada a tots. El meu pare ja va ser campió d’Espanya i és qui sempre m’acompanya. Em diuen que xali i que m’ho passi bé, i que si un dia no guanyo, no passa res, que si m’agrada molt i molt, que ho faci.

 

Et resulta difícil compaginar els estudis (4t de primària) amb l’esport?

No, de moment no em costa gens, perquè a col·le sempre trec notables i excel·lents i tot va bé. Si algun divendres haig d’anar a entrenar-me, el dilluns ja porto els deures fets.

 

Quines habilitats ha de tenir un bon pilot?

No ho sé. Jo només sé que haig de pensar com avançar al de davant i quan ho podré fer. Si jo vaig davant, haig de pensar com tapar les traçades perquè no m’avancin els de darrere i apressar-me a les dues últimes voltes. Així tot va bé. I no estar nerviós, perquè no passa res.

 

Què notes quan corres?

La primera vegada que vaig anar primer en una cursa, notava pessigolles a la panxa, però ara ja no. Només noto que m’agrada molt i que es molt xulo guanyar.

 

Diuen que tens capacitat de mantenir la serenor en situació de cursa.

És que si un dia no pots guanyar, doncs fer segon ja va bé. Hi ha nens que es posen nerviosos i llavors no tracen bé i al final se surten de la pista o fan una virolla. Jo a vegades em poso una mica nerviós abans d’engegar el kart, a la presortida. Però quan el motor ja està en marxa, el soroll fa que ja estigui bé. El Dani Balasch, que és el meu entrenador i instructor, em diu que haig d’estar molt concentrat durant tots els entrenaments, i més encara durant la cursa. Llavors tot va bé. Ah! I no mirar enrere més de dues vegades en tota la cursa.

 

De la Rosa, Gené, Alguersuari… Quin és el teu preferit? I dels que no són catalans?

Home, tots tres són molt bons, i jo tinc una foto amb el Marc Gené. Dels que no ón catalans, el meu preferit és el Hamilton, perquè sempre vol guanyar i perquè quan plou és el més ràpid. Jo, un dia, al Circuit d’Alcanyís, vaig fer l’escalfament sobre mullat, vaig fer el millor temps i li vaig treure al segon quasi bé dos segons. M’agrada molt córrer sobre mullat.

 

Quins són els teus objectius a curt, a mig i a llarg termini, pel que fa al pilotatge?

No ho sé. Aquest any 2010 he estat davant en tots el campionats que he fet. L’any que ve m’agradaria guanyar el Campionat de Catalunya i la Copa Rotax Espanya. Quan sigui gran, vull ser campió del món de Fórmula 1, com el Hamilton.

Publicat dins de Entrevistes, Esports i similars, Martorell | Etiquetat com a , | Comentaris tancats a Josep Arqué: “Només tinc 9 anys, però ja m’agradaria poder conduir pel carrer i anar a col·le amb cotxe”

Elisenda Laborda: “Només calen 68 diputats que ho vulguin perquè Catalunya gaudeixi d’un estatus normalitzat”

Elisenda Laborda i Clopas (Martorell, 1983) va ser a les passades eleccions del 28N el número 57 de les llistes de Solidaritat Catalana per la Independència (SI) per la circumscripció de Barcelona. No ocuparà escó al Parlament, però ha viscut de molt a prop la irrupció fulgurant d’aquest nou partit encapçalat per Joan Laporta.


Al principi de la jornada ja confiaves que obtindríeu representació i no et vas equivocar.
Sí, així ho creia, ja que les enquestes fetes per empreses independents durant la precampanya i campanya així ho deien, i la impressió, quan voltes pel país i et trobes les sales plenes de gom a gom, ho reafirma. Tot i així, la política és una incògnita fins el final i els nervis durant l’escrutini van ser inevitables.

El proper repte de SI és presentar-se a les municipals?
Solidaritat Catalana per la Independència es presentarà a les municipals sempre que es decideixi des de la base, en cadascun del municipis, de presentar-se, sol o en coalició amb altres forces. Un dels pilars de SI és la regeneració democràtica, i per tant, cal incidir en tots els nivells.

Té sentit que Reagrupament i Solidaritat anessin separats a les eleccions?
Les eleccions ja han passat, sense que s’arribés a un acord previ de les direccions nacionals, és cert. Ara bé, també és cert que la ciutadania ja ha escollit l’organització que aglutini l’independentisme. SI ha tret 4 diputats, mentre que RCat no ha tingut representació. Des de SI treballem i hem treballat per sumar forces a partir d’ara, perquè el projecte creixi. Som
la “casa gran de l’independentisme”. 

Quina relació han de tenir dues forces com ERC i SI? Podria Solidaritat acabar anorreant la formació històrica?
De respecte mutu. Hi ha espai per a les dues formacions, i en tot cas serà
l’electorat qui decidirà la ponderació de cada formació al Parlament.

Quant al lideratge, el carisma de Laporta és innegable, però el bagatge polític de López Tena té un pes molt superior.

Son dos perfils molt diferents, i ambdós es complementen a la perfecció. Joan Laporta podria haver escollit el dolce far nienteperò hafet un gest heroic, de servei al país, saltant a la política. Aporta èxits com a gestor del millor club esportiu de món i un compromís social innegable. L’Alfons López Tena és un jurista de prestigi internacional, amb gran visió política. Serà un plaer veure’l en acció a l’hemicicle, que no deixarà a ningú indiferent. Ara bé, cal dir que SI és un projecte integrat per moltíssima gent de gran vàlua : Isabel Clara Simó, Emili Valdero, Uriel Bertran, Hèctor López Bofill, Toni Strubell… I si en fallés un, hi hauria un ràpid relleu ja que el sistema de votació mitjançant llistesobertes permet que sigui la base qui controli la part superior de la piràmide. Ja no és un líder messiànic qui té la força, sinó que és el projecte el que prima.

Hi ha electors independentistes que no han votat Laporta perquè creuen que la seva gestió econòmica del Barça va ser irregular: fitxatges inflats de Keirrison, Henrique, els terrenys de Viladecans…

Laporta va fer del Barça el millor club del món. Més enllà que algunes mesures fossin encertades o no, el balanç global és brillant. Aquells que intentin difamar sobre la gestió Laporta també faran empetitir el club. 

Ens podries explicar en què va consistir el muntatge de Maria Lapiedra i des d’on penseu que estava orquestrat?

En primer lloc, m’agradaria deixar clar que a SI tothom hi té cabuda, sigui quina sigui la seva professió. Ara bé, no ha estat el cas de Maria Lapiedra, que ha sigut punta de llança d’una intoxicació dirigida durant tota la campanya. Per qui ha estat orquestrat, li ho hauria de preguntar a ella.

De debò creieu factible la proclamació unilateral de la independència des del Parlament de Catalunya?

Evidentment. I no és que ho diguem nosaltres, és que ho reconeix l’ONU. Aquesta és la manera com es va independitzar l’últim estat que ho va fer al nostre continent, Kosovo, el 17 de febrer de 2008. 

Què passaria si una majoria de parlamentaris s’hi mostressin contraris?

Òbviament si la majoria de Parlament està formada per forces espanyolistes no es proclamarà la independència, perquè el poble així ho hauràdecidit. Ara bé, només calen 68 diputats que ho vulguin perquè Catalunya gaudeixi d’un estatus normalitzat, amb institucions d’autogovern i de gestió dels propis recursos. I des de SI treballarem per fer-ho possible les properes eleccions.

Com que previsiblement la independència no serà immediat, quin serà el paper de SI en el Parlament futur?

La primera acció serà presentar un projecte de llei per proclamar la independència de Catalunya i que se sotmeti a votació. Així que els diputats i diputades tindran l’oportunitat de decidir que el nostre país surti de la crisi i gaudir d’una Catalunya oberta al món, o seguir amb l’espoliació fiscal de 22.000 milions d’euros l’any per ser una comunitat autònoma de regim comú d’Espanya. 

Publicat dins de Entrevistes, Política | Etiquetat com a , , , | Comentaris tancats a Elisenda Laborda: “Només calen 68 diputats que ho vulguin perquè Catalunya gaudeixi d’un estatus normalitzat”

Montse Torras: “La meva vida és la meva família”

Montse Torras Salvat (Martorell, 1957) és
professora de català i castellà a 3r i 4t d’ESO al Col·legi la Mercè i un dels
caps visibles de l’ONG Mans Mercedàries, que compta amb més de 220 socis i padrins.

 

Des de pastoral, al col·legi, munteu una
pila d’activitats, com per exemple el condicionament de ca la Mercè.

A l’escola considerem molt important educar en
els valors de la solidaritat i de la llibertat, i procurem que els nostres
alumnes aprenguin a ajudar sense demanar res a canvi. Ja fa uns quants anys que
tenim un grup d’alumnes de 3r i 4t d’ESO que ajuden voluntàriament. Són l’equip
de pastoral, fem moltes activitats solidàries com la del Camp de treball a ca
la Mercè. Ara ja fa set anys que dediquem un cap de setmana a pintar, podar
moreres, pavimentar, arreglar l’hort… d’una casa que les religioses mercedàries
tenen per acollir dones en risc social juntament amb els seus fills.

 

Una altra activitat tradicional són les
nadales que es canten al psiquiàtric i als avis de l’hospital.

Des del 15 de setembre amb els alumnes de pastoral
assagem a les hores del pati les nadales que després cantarem al Centre
Neuropsiquiàtric i als avis de l’Hospital. En aquesta tarda de nadales ens
acompanyen cada any el grup d’alumnes de 2n d’ESO que representen Els
Pastorets
, i els alumnes de pastoral de 6è de primària, que també canten
nadales. Després repartim galetes i regals per als avis, i així compartim una
tarda de nadales.

 

Òbviament, també hi haurà pessebre vivent.

Sí, serem més de 300 alumnes i alguns
professors des de P3 fins a 4t d’ESO. Tot el muntatge dels decorats del pessebre
vivent el fem els alumnes de pastoral i alguns membres de l’AMPA i profes. Tothom
que visita el pessebre vivent es trasllada per una estona a Betlem de Judea…
amb els focs, els pastors, els oficis, el mercat, els angelets, els Reis i la
Cova.

 

Per si fos poca feina, també munteu la Fira
de Santa Llúcia del barri Rosanes, el concert solidari, el teatre de Sant
Jordi…

Sí, des de l’ONG participem a la Fira de Santa
Llúcia amb la parada solidària al barri de Rosanes. Ens agrada molt formar part
d’aquesta fira, perquè el barri de Rosanes sap mantenir les tradicions del què
és el Nadal: el mercat al carrer i l’escudella popular… i aconsegueixen que
es visqui l’ambient del Martorell de poble.

El mes d’abril, per Sant Jordi, fem teatre al
Foment. Amb els alumnes de 3r i 4t d’ESO assagem cada any durant quatre mesos
en el temps lliure dels alumnes l’obra que després es representarà per a l’escola
i per a Martorell. Entre d’altres hem fet El mercader de Venècia, La
casa de Bernarda Alba
, Terra baixa, Bodas de sangre

També fem el Concert Solidari el mes de maig,
alumnes i professors de l’escola cantem i ballem en un concert per recollir
diners per al camp de treball que l’ONG duu a terme cada estiu.

 

Per cert, que encara hi ha gent que no sap
que l’escola assumeix alumnes amb dificultats igual que les altres de
Martorell.

És clar que sí, la nostra escola és una escola
oberta a tothom; i per tant tenim top tipus d’alumnes i procurem de donar-los
una educació basada en els valors de la llibertat, solidaritat, esforç… Estem
molt contents de tenir una escola amb diversitat d’alumnes.

 

Pel que fa a Mans Mercedàries, és una ONG
molt assentada, amb ajuts de socis i de l’Ajuntament.

Jo sempre he dit que Martorell és un poble
molt solidari, i l’ajut que rep l’ONG ho demostra. Tots els projectes que duem
a terme cada estiu són possibles gràcies als socis, padrins que confien en el
nostre treball i sobre tot gràcies a l’Ajuntament de Martorell, que any rere
any ens recolza en els projectes  que fem
a l’Àfrica i a l’Amèrica Llatina. També tenim les botigues solidàries amb les
guardioles de l’ONG i molts col·laboradors que ens ajuden.

 

El 2009 vau fer ni més ni menys que 7.000
km arreu de Moçambic.

Sí, feia deu anys de l’ONG i cinquanta de les
missions de les Mercedàries a l’Àfrica, i vam voler visitar totes les de
Moçambic, a part de fer el Camp de Treball a l’orfenat d’Inhamizua. Vam poder
portar diners per cadascuna de les onze missions.

 

Aquest 2010 vau estar un mes a Angola.

Sí, vam tornar a l’orfenat de Kudielela, i va
ser com tornar a casa. Els nens ens esperaven amb il·lusió i vam poder ampliar
l’orfenat que vam fer el 2003 i l’escola que vam fer el 2007.

 

Enguany, muntareu tres camps de treball.

Aquest estiu, un grup de professors i
exalumnes de l’escola de Martorell anirem a l’orfenat de Catembe (Moçambic). Un
grup de professors i exalumnes de les escoles de la Mercè de Santander i
Barcelona-Provença aniran a l’orfenat d’Inhamizua (Moçambic) i finalment, un
grup de professors i exalumnes de Martorell tornaran a l’orfenat Kudielela
(Angola).

 

Malgrat tot, ni l’escola ni l’ONG són les
teves prioritats vitals.

Jo sóc una persona que em sento molt orgullosa
del meu poble, que m’agrada treballar a l’escola on em vaig educar de petita,
que em sento molt feliç de poder ajudar a la gent des de l’ONG; però per a mi, la
meva vida és la meva família. Crec que el tresor més gran que es pot tenir és
la família i la salut, i jo, gràcies a Déu, puc dir que tinc la sort tenir-ho.
Tot i que sempre trobes a faltar les persones que ja no hi són, com el meu
pare, de qui tant vaig aprendre i de qui em sento tan orgullosa de dir: sóc la
filla del Joan Torras.

Publicat dins de Entrevistes | Etiquetat com a , , | Comentaris tancats a Montse Torras: “La meva vida és la meva família”

Juanita Ponce: “Quan fa vuit dies que no tinc cap moguda per organitzar, ja estic mig enyorada”

La Juanita
Ponce i Alonso (Martorell, 27 de juny de 1950) és el més semblant a una navalla
multiusos que existeix a Martorell. Fa un cop de mà a tot el que es belluga: al
Foment, a la Xarxa, a la Cavalcada, a les festes del barri de la Mina, a la
Societat de Pescadors Esportius de Martorell, a les caramelles, a Martorell
Decideix….Totes aquestes coses existirien sense ella, però segur que serien
molt pitjors.

Com t’ho
fas per arribar a tot arreu?

Intento organitzar-me perquè el meu temps doni el màxim de rendiment, això no
vol dir que arribi sempre a tot arreu, cada dia em queden un munt de coses
pendents.

Perquè tu,
a més, treballes.

Si només es considera treballar a la feina que es fa fora de casa remunerada,
treballo cada dia de 3 a 7. La resta del temps treballo per a la meva família i
per a les entitats amb les quals col·laboro.  

Hi ha qui
troba que les obres de la Xarxa són un pèl cares.

Si tenim en compte que els espectacles que oferim als nostres nois i noies són
executats sempre per companyies de teatre professional, és a dir, que son gent
que viu del teatre i per al teatre, entendrem que hem de col·laborar amb el
preu de l’entrada per equilibrar les despeses del pressupost. Gràficament:
subvencions + preu de l’entrada = total despeses. Haurem de fer-ho així si
volem continuar oferint espectacles amb qualitat i rigor.

Tocava
renovar el Foment?

Tocava i molt, però segurament no ens hauríem decidit si aquest estiu passat no
se n’hagués malmès un bon tros del cel ras, que amenaçava amb caure damunt del
pati de butaques. Això volia dir fer la rehabilitació o tancar les portes. Ens
vam decidir per la primera opció tot i sabent que ens posàvem en un bon embolic
per poder pagar totes les despeses generades. La junta haurà de posar en marxa
durant tot l’any que ve una sèrie d’accions encarades a recaptar diners. Podeu
anar seguint les propostes que fa la junta del Foment per fer front a aquestes
obres a través del web www.elfoment.tumblr.com.

Pel que fa
a la Cavalcada, ens en pots avançar cap novetat per a aquesta edició?

Bé, a la desfilada d’aquest 2011 el rei Baltasar estrenarà carrossa, i també
ens visitarà un personatge del món de l’animació televisiva, molt popular entre
els més menuts.

.

 

Quant a
les festes de la Mina, què fa que tinguin tanta vitalitat?

Suposo
que és pel grau d’implicació que hi tenen la majoria de veïns del barri. Durant
molts anys van ser els nens i nenes del barri l’ànima de la festa, fent un
espectacle que omplia la tarda del dissabte. Això comportava la implicació de
molta gent, per fer vestuari, decorats, preparar les actuacions, etc. Quan vam
fer els 25 anys de festa, la idea va ser intentar recuperar aquest fet diferencial
de la nostra festa. D’aquí va sorgir la representació del divendres al
vespre, aprofitant l’avinentesa de tenir com a nova veïna l’Olga Folqué, que
ens podia fer de directora.

És gaire exigent amb vosaltres l’Olga?
Ha de ser-ho. Si no, amb els artistes que té, no obtindria cap resultat
massa positiu. 

Tinc entès
que, a l’obra de teatre que hi feu cada any, la roba us la prepareu les veïnes.
Evidentment,
i procurant gastar el menys possible. Un cop la directora situa l’època, la
secció de vestuari dissenya els models, reciclem, tallem, cosim fins a aconseguir
el resultat més o menys brillant que lluïm el dia de l’obra. Val a dir que
tenim la sort de tenir al barri molt bones cosidores que ens ajuden moltíssim a
l’hora de confeccionar les peces. 

Per cert,
que em va tocar fa tres anys el bingo i no m’ha tornat a tocar.

Ah si?, doncs vas estar de sort perquè hi ha molta gent, inclosa la meva
família, que encara no els ha tocat mai. 

Et veus
vivint en un poble que no sigui Martorell?

Ara ja no. Si de jove hagués hagut de marxar per qualsevol motiu segurament ho
hauria fet, però estic segura que estaria com aquí, integrada activament
en el teixit associatiu del lloc on visqués. Sempre em queixo que estic
molt cansada de fer tantes coses, però quan fa vuit dies que no tinc cap moguda
per organitzar, ja estic mig enyorada. Com diuen els que em coneixen bé, jo no
se viure sense complicar-me la vida. Ves que hi farem!

 

Publicat dins de Cultura, Entrevistes, Martorell | Etiquetat com a , , | Comentaris tancats a Juanita Ponce: “Quan fa vuit dies que no tinc cap moguda per organitzar, ja estic mig enyorada”

Mélodie Pulgarín: “Es pot ser de les millors vivint prop de casa, tenint vida social i estudiant!”

La Mélodie Pulgarín Linero (Martorell, 1989) és una gimnasta martorellenca que, en la seva progressió imparable, ha deixat el CAR de Sant Cugat i se n’ha anat a viure ni més ni menys que a Denver, Colorado (EUA). Parlem amb ella de com li prova l’aventura americana.

La gimnàstica artística té fama de ser molt exigent. És així?

La gimnàstica artística és un esport molt dur i molt sacrificat que a alt nivell exigeix molt. Es comença des de molt petit amb entrenaments molt intensos i treu molt de temps. Però també dóna molts valors importants per a la vida com perseverança, constància, respecte, persistència, sacrifici i un llarg etcètera.


Hi ha una mena de llegenda negra sobre el sadisme dels entrenadors (o entrenadores).

Sobre la gimnàstica s’ha arribat a dir de tot. Potser anys enrere, bastants anys enrere, els entrenadors tenien altres mètodes (de la mateixa manera que els mestres tenien altres mètodes a l’escola) però ara no hi ha sadisme ni de bon tros. Segueix sent molt exigent, es clar, perquè es un esport molt arriscat i es necessita molta concentració. I a vegades es pot arribar a tenir molta pressió, però els entrenadors ho fan perquè no ens fem mal i perquè puguem treure tot el potencial que tenim. Es clar, també que hi ha entrenadors i entrenadors… Com en tot.


Com és la rutina d’un dia d’entrenaments?

Aquí ens entrenem cada dia de 7 a 7:45 (strength and conditioning), on ens prevenen de lesions amb peses, exercicis de rehabilitació i col·locació i càrdio. Excepte el divendres, que ens entrenem de 8 a 8:45 a la piscina. A la tarda ens entrenem de dilluns a divendres de 2:30 a 5:45. Jo, però, m’entreno diferent que la resta de companyes dilluns i dimecres perquè tinc classe d’anglès de 4 a 6 de la tarda. Així que començo a la 1:30 i me’n vaig a classe a les 4. El cap de setmana el tenim lliure d’entrenaments, però no d’activitats, perquè som un equip compromès amb la societat i sempre fem voluntariat a diferents esdeveniments especials. Per exemple, fa poc vam estar a la cursa per la vida contra el càncer de mama.


Com és que te n’has anat a Denver?

El 2008, Nilson un exentrenador de la Universitat de Denver, va venir a Catalunya pel Memorial Joaquim Blume, que se celebra cada any. Em va veure entrenant-me i va veure que anava sempre amb un llibre (un de sintaxi en castellà per la selectivitat). Li va preguntar al meu entrenador Javier Gómez que si era bona estudiant i el meu entrenador li va dir que si. Llavors ell se’m va apropar i em va oferir una beca completa per venir a estudiar i entrenar-me a Denver. Sens dubte era una gran oportunitat i vaig dir que sí. Des de llavors tant els entrenadors de gimnàstica a la Universitat de Denver com jo hem procurat complir tots els requisits perquè pogués venir aquí.


Com ha sigut el procés d’adaptació al nou entorn lingüístic i cultural?

L’adaptació a la llengua va ser el més fàcil. Abans de venir vaig haver de fer dos exàmens, TOEFL i SAT, obligatoris per entrar en les universitats americanes. Un, el SAT, és el que determina quin nivell tens per entrar-hi (com la selectivitat però només hi ha matemàtiques, vocabulari i redacció), i l’altre, el TOEFL, és per a estrangers que volen venir a estudiar a Amèrica. Exigeixen un mínim de nivell en aquest examen, així que quan vaig venir ja estava més o menys preparada. Per la cultura… Encara estic intentant entendre-la! És molt diferent a la cultura espanyola i a vegades em porta maldecaps. Però a poc a poc m’hi vaig fent i vaig comprenent els costums d’aquí.


Així que als últims campionats d’Espanya vas quedar subcampiona, encara que vas guanyar en paral·leles i l’exercici de terra.

Si! I encara quan ho recordo m’emociono. L’any passat va ser un any molt dur perquè vaig haver de compaginar entrenaments amb universitat, carnet de cotxe i Own Style (el grup de hip hop on ballo). Cada part exigia el seu temps i esforç i cap no parava perquè estigués estressada per una altra. Així que el campionat d’Espanya va ser com la recompensa a tant esforç. A més vaig demostrar que es pot ser de les millors amb un altre tipus d’entrenament (més qualitatiu i no tan quantitatiu i repetitu), vivint prop de casa, tenint vida social (al contrari del que creuen alguns entrenadors a Espanya), i el més important, estudiant! I em sento molt orgullosa de poder dir que sóc la primera gimnasta d’elit a Espanya que a la vegada que participava a Copes del món i europeus, també s’estava traient amb bones notes la carrera de psicologia.

Així que segueixes estudiant…

A Espanya vaig fer un any de psicologia així que aquí he seguit amb la psicologia. També, però, estic fent biologia (el que es diu double major, es a dir, com dos carreres), perquè m’agradaria entrar en la School of Medicine i per això necessito o és aconsellable fer biologia com a estudis previs. Tot i que els entrenaments estan fets a mida de les classes, sempre és difícil compaginar-ho. Aquí segueixen un mètode d’avaluació contínua (com l’institut a Espanya: amb assistència obligatòria, puntuació per participació a classe, etc.) i per tant ens posen deures, treballs i lectures cada dia. A més va per trimestres i tenim només 10 setmanes de classe on hem d’aprendre tot el material d’una assignatura, la qual cosa significa que l’ensenyament és bastant intens. Jo de moment ho porto bé, amb dos excel·lents i dos notables, però encara queden els exàmens finals, per als que no em puc relaxar.


Pel que fa a Catalunya, ja no hi tens rivals…

El nivell de Catalunya ha baixat una mica en els últims anys per problemes de confiança en el Centre d’Alt Rendiment. Els clubs han decidit fer pel seu compte el camí fins a les competicions internacionals i el resultat és que Catalunya ja no ha tornat a ser la campiona d’Espanya per autonomies en els últims tres anys. Tot i així, al CAR de Sant Cugat ens concentrem les millors Sèniors de Catalunya com ara Cristiana Mironescu, Sara Cusó, Thais Soha-Escolar (que van estar lesionades en els últims campionats de Catalunya i Espanya) i pròximament Sara Montore, Nerea Iñigo, Gladis Pujol i Núria Juan (que van ser júniors l’any passat). Així que encara que el nivell a Catalunya ha baixat i sembla que no hi ha rivals, al Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat tenim un gran equip de sèniors disposades a donar-lo tot en els pròxims campionats de Catalunya.


En quin moment de la teva trajectòria esportiva et trobes ara?

Ara em trobo en el mateix moment que fa un any, moment de gaudir. Des que vaig descobrir que es pot fer gimnàstica sent feliç i passant-s’ho bé, ho vaig aplicar. Gràcies a la ajuda del gran Pep Marí, psicòleg esportiu al CAR de Sant Cugat. És moment d’aprofitar tots els anys de sacrifici i convertir-los en taules i experiència per poder gaudir de cada gir i cada mortal.


Quins són els teus objectius a mig i a llarg termini?

En comptes de objectius de mig i llarg termini ara tinc objectius de college (facultat) i internacionals. Els objectius de college són arribar als Nacionals com a equip i estar entre les millors del país individualment. Quant a internacional, estic encara una mica pendent, perquè la temporada universitària exigeix competir cada cap de setmana. No obstant això, jo vull competir en els campionats de Catalunya i els d’Espanya i alguna altra competició com el Memorial Joaquim Blume, en el qual és la Federació Catalana la que decideix qui competeix.

Creus que tornaràs aviat a Catalunya?

A Catalunya no hi puc tornar fins el juny. No tenim dies de festa per Nadal ni Cap d’Any i el dia d’Acció de Gràcies, on tenim 8 dies de festa, no se celebra a Espanya. A més el vol es molt llarg i molt costós.

Publicat dins de Entrevistes, Esports i similars | Etiquetat com a | 1 comentari

Josep Maria Farré: “La majoria dels meus alumnes no tenien una idea gens clara d’on estava Europa, ni tan sols que allà no s’hi parlava anglès”

Josep M. Farré va néixer al barri de la Ribera, a Barcelona (1971), però les circumstàncies vitals el van empènyer al Baix Llobregat: ha viscut a Olesa i ha treballat durant una dècada al col·legi La Mercè, de Martorell. Llicenciat en filologia Hispànica i el Periodisme, va viure als EUA el curs 2008-09. L’Informador de Martorell l’ha entrevistat perquè ens doni una visió de primera mà del que s’està coent a l’altra banda de l’Atlàntic.

Per què l’aventura americana?

El meu nebodet de deu anys diu que té un tiet inquiet. Després de deu anys treballant i vivint en un mateix lloc, un té una certa sensació d’estancament. Em vaig assabentar de la possibilitat d’anar a treballar allà i, sense acabar de veure-ho clar, ho vaig provar, per tastar noves coses i respirar aire nou, tot i que contaminat.
 
On vas estar i fent-hi què?

Vaig anar a parar a una escola pública de l’estat de Louisiana, que es troba a la cua de gairebé tots els rànquings, excepte el de delinqüència, alcoholisme i vida nocturna. Vivia relativament prop de Nova Orleans (uns cent kilòmetres), i en aquesta escola era, naturalment, el professor d’espanyol.
 
Com vas viure l’obamamania?

Louisiana va ser un lloc curiós per observar-la, ja que va ser el segon estat en què el seu adversari, McCain, va guanyar amb més diferència. Em va sobtar molt la tensió racial que vaig constatar: pensava que el tema estava més superat. A la meva escola, majoritàriament negra, els nens i nenes blancs es relacionaven gairebé només entre ells. Recordo que el dia abans de les eleccions, la directora va convocar el professorat a una guàrdia extraordinària pel matí següent en previsió d’aldarulls en cas que guanyés McCain. No va caldre actuar, òbviament.
 
Els EUA tenen cap interès a refundar el capitalisme o ja els va bé com funciona l’economia global?

L’americà mitjà de l’anomenat "Deep South" que jo vaig conèixer té el sistema absolutament arrelat. Els seus hàbits quotidians estan impregnats dels valors capitalistes. Ara bé, Obama, al capdavant d’una nova onada de pensament, ha detectat que això és totalment insostenible. Agafar el cotxe per llançar les escombraries o per anar al caixer automàtic (que està situat a l’alçada de la finestreta del vehicle), o posar l’aire condicionat a 18-20 graus a l’estiu són rituals quotidians. Caldrà veure si la reforma profunda que vol introduir acaba per rebentar el sistema, com va patir Gorbàtxov a l’Unió Soviètica.
 
Quant a la manera de viure, explica’ns que és per a tu l’american way of life.

L’estil de vida que vaig veure té com a valors principals la família, el treball i la religió. Viuen per treballar, per tenir una casa amb jardí on jugar amb els nens i el gos, i intenten conciliar el seu dogmatisme religiós amb els seus impulsos vitals.
 
Catalunya està patint per integrar la nova immigració. Com ho fan allà? Amb quins resultats?

No puc parlar gaire d’això, perquè Louisiana, en ser el segon estat més pobre de la Unió, no en té gaire, d’immigració. Això sí, prou en té de resoldre els seus conflictes racials amb la majoria negra, que forma un estrat social inferior.
 
Les universitats nord-americanes encapçalen tots els rànquings de qualitat. Què és el que les fa diferents?

Jo no vaig viure la realitat universitària, vaig treballar a secundària (Middle School). Però sí vaig poder fer classe a un High School i puc assegurar que el nivell acadèmic era lamentable. Suposo que són capaços de captar el talent que hi pot haver en un país tan gran, i també els millors cervells internacionals. 

El vigatà Quimi Portet diu que la dieta mediterrània és un mite, que a Vic quan fa fred el que s’imposa és el capipota. I als EUA? S’hi menja tan malament com diuen les males llengües?

Radicalment, no. Jo hi vaig menjar molt bé, allà. Era una cuina amb certa influència mexicana o fins i tot tropical, amb un predomini de les gambes que em va recordar molt Forrest Gump. Si hi ha una quarta obsessió dels americans, a banda de les tres que deia abans, és el menjar. Recordo que a la sala de professors mai no vaig sentir parlar de política, però a diari hi havia converses sobre tal o qual restaurant o recepta.
 
Hi ha als EUA una noció de cultura a l’europea o el consum cultural ho envaeix tot?

Al cinema del meu poble no vaig veure projectada ni una sola pel·lícula europea en tot el meu periple allà. Imagino que deu ser ben diferent a la costa Est. La majoria dels meus alumnes no tenien una idea gens clara d’on estava Europa, ni tan sols que allà no s’hi parlava anglès. Un dia vaig preguntar on els sonava que es parlava espanyol, i entre les moltes barbaritats que van contestar, un va respondre "Anglaterra".
 
Es coneix Catalunya a l’exterior?

Allà no, per descomptat, però sí que em va sorprendre molt l’emoció dels nois quan els deia que jo era de Barcelona. Es veu que les Cheetah Girls havien fet una pel·lícula aquí per a la Disney, i sempre em preguntaven si les havia vist.
 
Volta el món i torna al Born?

Sí, i a més literalment. Ara visc a Barcelona, i quan vaig tornar d’allà em vaig instal.lar uns mesos a casa dels meus pares al costat de Santa Maria del Mar. Pels inquiets està molt bé que hi hagi coses que no es moguin de lloc.

Publicat dins de Cultura, Entrevistes, Política | Etiquetat com a , | Comentaris tancats a Josep Maria Farré: “La majoria dels meus alumnes no tenien una idea gens clara d’on estava Europa, ni tan sols que allà no s’hi parlava anglès”

Eduard Márquez: “Escriure llibres per a nens és tant o més difícil que escriure llibres per a grans”

Eduard Márquez (Barcelona, 1960) és escriptor de contes i novel·les per a adults i infants. Aprofitant que ve a la Biblioteca Francesc Pujols per parlar de la seva novel·la Cinc nits de febrer (Quaderns Crema, 2000), parlem amb ell de la creació literària i altres aspectes col·laterals.

Així que no tothom està dotat per escriure.
No, és clar que no. De la mateixa manera que no tothom està dotat per fer de fuster, exercir de metge, escalar muntanyes,  tocar el piano o donar classes de ciències naturals.

Dius que les teves obres estan planificades de manera exhaustiva. No és millor anar escrivint i que el corrent de les paraules et porti cap aquí i cap allà?
Jo no sé el que és millor. El que sí sé és que jo necessito planificar bé les novel·les abans de començar-les a escriure. M’agrada saber on vaig i quin camí he de seguir per arribar-hi. 

Ets professor de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Això és molt poc romàntic. Què passa amb la inspiració?
Com en el cas de qualsevol altre ofici, a l’Escola de l’Ateneu ensenyem la tècnica necessària per poder-se enfrontar a l’escriptura d’un llibre.

Quantes hores diàries dediques a escriure?
Depèn. A vegades molt i a vegades menys. El que sí intento és seguir una rutina, perquè, com més centrat estic en el que tinc entre mans, més fàcilment aconsegueixo el que busco.

Com és que escrius novel·les de tan poques pàgines?
Perquè sóc partidari del “menys és més”. És una opció estilística com qualsevol altra. Si una cosa es pot explicar en 100 pàgines, no cal utilitzar-ne 200 o 300. Prefereixo la intensitat a la quantitat.

Malgrat això, tu defenses un cert tipus de best-sellers, que no són precisament llibres primets.
Si els best-sellers estan ben fets, cap problema. Sempre hi ha moments en què ve de gust llegir llibres sense cap més pretensió que entretenir-se. Però, com en qualsevol altre àmbit, l’entreteniment no hauria d’estar renyit amb la qualitat.

A vegades es parla de la teva meticulositat com si fos un defecte. Li devien retreure el mateix a Flaubert?
No ho sé. Ser meticulós és una virtut o un defecte com qualsevol altre. A mi em funciona prou bé per ser exigent amb la meva feina i tractar amb honestedat els lectors.

Ets un autor prolífic de novel·les infantils. Són un tipus d’obres més senzilles per a tu?
Si es vol tractar el lector jove amb respecte i intel·ligència, escriure llibres per a nens és tant o més difícil que escriure llibres per a grans.

Es pot viure de l’escriptura o cal complementar la feina amb col·laboracions en premsa, classes i altres feines pane lucrando?
Jo vaig fent amb la literatura, les classes a l’Ateneu i les xerrades a les escoles quan han llegit algun dels meus llibres.

Per Sant Jordi vinent tindràs una novetat a les llibreries. Ens en pots avançar alguna cosa?
És una novel·la, amb un cert rerefons autobiogràfic, que es titula L’últim dia abans de demà.

Comentaris tancats a Eduard Márquez: “Escriure llibres per a nens és tant o més difícil que escriure llibres per a grans”

Joaquima Nolla Gasulla: “És curiós que a vegades et reconeguin més fora de casa i en llengua castellana que en la pròpia llengua”

Joaquima Nolla Gasulla (Martorell, 1952), exalumna del Col·legi La Mercè, ha publicat enguany el recull de poemes Batecs a mig camí, un llibre que defineix com “62 poemes més dues cançonetes d’amor al son de la mare”.

D’on va sorgir la idea de publicar aquest recull?
La idea de publicar-lo va sorgir del  desig de fer un homenatge als meus pares i de recuperar de l’oblit molt material que tenia mig perdut i que d’alguna manera era fidel prova de la importància que per a mi té la paraula, de la qual he viscut i estic vivint des de fa molts anys (sóc professora de llengua i literatura). Un material que podria haver perdut irremeiablement per virus a l’ordinador.

El teu llibre, s’imprimeix sota demanda, a la plataforma Lulú. N’estàs contenta amb el resultat?
Voldria aclarir al respecte un parell de coses. El llibre, efectivament, s’imprimeix com bé dius, sota demanda en aquesta plataforma, però també el tinc imprès en format de més qualitat i en color en edició d’autor i es pot comprar directament a la llibreria. Aquí a Martorell, el podeu trobar a la Llibreria Miró. Quant a si n’estic contenta, del resultat, he de dir que sí, de tots dos formats, tant el de Lulú com l’altre.

Entre Lulú i Bubok, per què Lulú?
Resposta senzilla: perquè de Lulú en vaig rebre informació a través d’una persona que també havia publicat allà i ens va semblar interessant fer-ne l’edició abans de prendre decisions de més volum.

El llibre l’has presentat en una pila de llocs.
No tants com voldria, però sí, la veritat. He tingut la sort de poder-lo presentar a Salou,  Miami Platja, Mont-roig del Camp, l’Hospitalet de l’Infant i per descomptat a Martorell. Tinc ara entre mans presentar-lo a dues localitats més.

Com va anar la presentació del llibre al Col·legi La Mercè?
Crec que va ser molt emotiva per tot el que em comportava de records de la infantesa, pel caliu amb què em van acollir tant el propi col·legi i els seus representants com les persones que van assistir a l’acte i, potser també, pel propi llibre i la seva presentació. Va resultar un acte amè, però sobretot entranyable per tot el que he dit. N’estic molt agraïda.

He vist que a Internet hi ha vídeos de presentacions i lectures teves. És un mitjà eficient per transmetre la poesia?
És prou sabut que Internet arriba gairebé a tot arreu i Youtube el fa servir el jovent i qui no ho és, així que, si per aquests mitjans es pot introduir la poesia, molt millor. No us sembla? No sé si és eficient o no, però és un mitjà com a mínim interessant. Jo l’utilitzo a les meves classes. Per què no la poesia en aquests mitjans?

El disseny del llibre també és obra d’un martorellenc, oi?
L’edició diguem-ne de luxe és obra i disseny del meu nebot Esteve Bou Nolla, i seves són les idees d’usar dos colors i el tipus de paper, entre d’altres coses, és a dir, l’estètica que el fa tan especial i bonic. És un artista i va dedicar moltes hores al projecte.

És un llibre amb il·lustracions, un fet atípic en llibres de poemes. Com és?
Pensa que sóc professora i que sé com costa que l’alumnat llegeixi poesia, però sobretot l’entengui i l’estimi. Havia vist algun llibre de poemes per a nens amb alguna il·lustració i tot i que sé que costa il·lustrar poemes, em va semblar interessant aplicar-ho al meu propi llibre. Per això vaig demanar la col·laboració de diversos membres de la meva família que sabia que estimarien i entendrien el meu projecte, i que no dubtava que sabrien transmetre en imatges el que jo transmetia amb paraules. Així van col·laborar per a il·lustrar-lo, el mateix Esteve, la Pilar González, la Mireia i la Janina Nolla Bacarisas, el Joan Bros i el Javier Castelo, que és el meu marit.

Ja havies publicat algun poema al recull col·lectiu Evidències cel·lulars, poesia emergent en català.
Efectivament, vaig tenir la sort de poder col·laborar en aquest projecte i n’estic satisfeta, tant del resultat com de la tasca prèvia que va permetre que ens coneguéssim les persones que hi participem. Va ser una experiència molt bonica.

Has guanyat un concurs a Dos Hermanas, Sevilla i has sigut menció a Carboneras. Què fas perquè et tractin tan bé a Andalusia?
En primer lloc, escriure i transmetre de la millor forma possible allò que vull dir amb la finalitat que arribi. Però no sols he tingut la sort de guanyar a Andalusia, també ho he fet en altres indrets: Almenara (Castelló), Vilafranca del Penedès, Ulldecona, Mont-roig del Camp… De totes maneres sí que és curiós que a vegades et reconeguin, si és que es pot dir així, més fora de casa i en llengua castellana, que en la pròpia llengua. Jo escric en les dues llengües, me les estimo, les ensenyo totes dues i valoro les creacions artístiques literàries de qualitat en la llengua que estiguin. Tant de bo dominés moltes més llengües per poder-les gaudir en l’original, sense traduccions, tot i que hi ha traduccions realment genials. Vull afegir, però, que a Andalusia hi va quedar una cosina meva, la Mª Carme Nolla Parera, a qui estimava molt. Alguna cosa hi deu fer el seu esperit?

Comentaris tancats a Joaquima Nolla Gasulla: “És curiós que a vegades et reconeguin més fora de casa i en llengua castellana que en la pròpia llengua”